tag:blogger.com,1999:blog-91734574809865001352024-03-12T19:23:13.100-07:00El Cuenta CuentosPartiendo de la base que una fotografía puede darnos información y la base para explicar trazos que nos puede influir en la vida, quiero aprovechar el blog para desarrollarlo. Buen viaje internautas. L'Argonaute.L'Argonautehttp://www.blogger.com/profile/06281727214445369378noreply@blogger.comBlogger12125tag:blogger.com,1999:blog-9173457480986500135.post-18509446171326926822012-04-26T01:28:00.001-07:002012-04-26T01:28:09.739-07:00<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjXMBzeZt8-oBACtCWB2sqQaU31lFSJHEMtvRBp-U5b-I7nyrPqDpwQQ5cekAIH4TAEXQnl56zzztCqe8y808lP06b7zH7kOX8ewRSWZyRueiHwGJgmn4ep6n18n5x6Uj85cVXW2rMTEBj4/s1600/Icono+de+Sant+Jordi.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="200" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjXMBzeZt8-oBACtCWB2sqQaU31lFSJHEMtvRBp-U5b-I7nyrPqDpwQQ5cekAIH4TAEXQnl56zzztCqe8y808lP06b7zH7kOX8ewRSWZyRueiHwGJgmn4ep6n18n5x6Uj85cVXW2rMTEBj4/s200/Icono+de+Sant+Jordi.jpg" width="158" /></a></div>
Khidr, El Cavaller Verd o George o Jordi és una versió lliure sobre la llegenda de Sant Jordi. Està bassada en la historia del cavaller George que va passar a ser el sant Jordi dels creuats.<br />
<br />
<br />
<div style="text-align: center;">
<strong>Khidr, El Cavaller verd</strong></div>
<br />
A principi del primer segle de l’era cristiana, a prop de la ciutat de Diòspolis al territori de la Capadòcia on ara son les terres d’Israel, vivia un turc gegant de més de dos metres d’alçada i d'una descomunal força; la seva haima era molt i molt gran. L’envoltaven una munió d'altres diminutes que eren dels seus servents.<br />
Tenia mala fama pel seu caràcter violent i pervers, i, també, per ser l’home més brut del món.<br />
A la seva haima hi regnava el desordre i la brutícia arreo; restes de menjar, fruites podrides, orins i defecacions en qualsevol indret, però el que temien més de ell, era el seu alè pútrid que feia que ningú l’aguantés gaire temps pel risc de morir sufocat.<br />
Feia anys que havia arribat del desert i havia acampat a prop de la ciutat. Les seves primeres trobades amb els ciudatans resultaren violentes, ja que ningú volia estar al seu costat per la sentor que desprenia tot ell, però, encara menys, quan parlava amb la gent tirant-los-hi el seu alè a la cara. Els pobres vilatans temien quan sentien arribar els camells a Diòspolis, perquè si aquests tenien mal alè, el gegant turc, anomenat Rdihk, els guanyava a tots i fins els seus animals s’apartaven quan ell s'hi acostava.<br />
Malgrat fer molta calor, els seus habitants eren unes persones de costums molt curoses en la seva higiene personal i la presencia d’en Rdihk era d’una agressió contínua tan verbal com física. De resultes de les seves visites es produïen molt ferits i més d’una desena de morts. Les queixes es van anar estenen per la ciutat.<br />
L’Emir de Diòspolis va enviar-li un ambaixador que no va tornar. Havia mort sufocat en voler aguantar la seva sentor en senyal de bona predisposició.<br />
Aquest va resoldre, desprès de varis intents fallits, adreçar-li un comitè; el turc gegant era massa poderós per enfrontar-se-li directament. Aquest va tornar, com no, disminuït en nombre, i va informar al governador de com havien mort els seus conciutadans i, també, de les seves exigències per tal de no visitar més la ciutat. Aquestes eren: que se li adrecés una jove per engruixir el seu eren cada cop que ho exigís.<br />
L’Emir que governava la Diòspolis hi va estar d’acord; va pensar que no representava gaire perdre una jove per la munió d’homes que anaven morint cada cop que visitava la ciutat.<br />
Però vet aquí, que la primera jove que se li va fer entrega, va morí la mateixa nit que es van veure. No havia pogut resistir el seu alè i va morir ofegada per les seves alenades pútrides. El que semblava un bon acord, es va tornar una sangria per les joves, que la què més li vivia, eren dos dies.<br />
Aviat, els consellers de l’Emir li recomanaren que es fes un sorteig entre totes les famílies de la ciutat per satisfer el caprici d’en Rdihk.<br />
<br />
Varen anar passant les setmanes i el desfilar de les joves va dur els plors en totes les cases. Ningú volia l’enfrontament però allò es feia insuportable.<br />
A l’Emir també li va arribar el seu torn. Tenia que entregar la seva jove filla. Aquesta era molt estimada pels vilatans per la cura que tenia dels més pobres atenent les seves necessitats. Varen ser molts els que oferien les seves filles per evitar que ella morís; pensaven que tan sols era canviar el torn, perquè sabien que tard o d’hora també les perdrien.<br />
L’Emir si va pensar molt però no hauria estat un bon Governador per la seva ciutat si hagués refutat el seu compromís.<br />
La Rosa del Capvespre era la seva única filla i, assabentada del què succeïa, va anar a veure al seu pare i el va consolar demanant-li que pregués per ella que així hi aniria amb el coratge d’un guerrer.<br />
<br />
La Rosa del Capvespre va enfilar l’últim tram del viatge, que es feia entre uns petits turons desgastats pels vents d’aquelles contrades, amb valentia, tot i saber, que no trigaria a morí; quan, en un revolt del camí, va veure com un núvol de pols es concretava en una figura d’un genet muntat a un cavall de pura raça marró de llargues crins.<br />
- Fuig d’aquí, ràpid _li va dir La Rosa del Capvespre alterada per la bondat que gaudia el seu cor_ Si et veu el gegant Rdihk, estàs perdut com tothom que resta al seu costat massa temps. El seu alè no perdona i ell tampoc.<br />
- No t’amoïnis, _va dir el cavaller_ estic al corrent de tot. Jo soc el seu germà gran, bessó, en Khidr, però se’m coneix per “El Cavaller Verd”. Vinc seguint-li el rastre de malifetes i estic en condicions de vèncer-lo.<br />
Així que, El Cavaller Verd va partir per fer l’últim rèbol abans d’enfrontar-se amb el seu germà petit.<br />
La remor de la batalla va arribar fins a la ciutat que ignorants del que passava, temen per la vida de la jove Rosa del Cap Vespre, van sortir armats com van poder per ajudar a qui li presentava batalla. En arribar al lloc on es produïa l’enfrontament dels dos germans, varen poder veure com el genet vestit en una armadura blanquíssima clavava la seva llança verda a un costat del ventre del seu germà, que li passava tan sols un pam en l’alçada. Aquest en veure’s ferit va deixar de lluitar al moment, en Khird li va retirar les armes i no va poder evitar que els homes que havien vist la derrota del persa gegant, en Drihk, s’abraonessin contra aquest i vengessin a les seves filles mortes.<br />
Al lloc on es va vessar la sang del malvat Drihk, la terra humida va fer germinar un roser i des de llavors el lloc es coneix com el roser del desert i a les seves roses, com les roses de Sant George o el que és el mateix, de sant Jordi.<br />
<br />
Això, ja fa molts segles que va succeir, hom podem contemplar en els dos germans bessons, en Khird i en Drihk, caràcters tan diferents com son el dia de la nit: en Khird amb la seva armadura brillantíssima era el reflex de la bondat i en Drihk envoltat de brutícia ho era de la maldat.<br />
Així, avui dia també trobem, com ho trobem en el noms dels dos germans, que tot té el seu contrari: el bé i el mal, el net i el brut, l’amor i l’odi, blanc i el negre, l’àngel i el dimoni, el caritatiu i l’escanya rals, la tendresa i la duresa, la claror i la tenebra. I és que, malauradament, així ha d’ésser, perquè un no pot ser sense l’altre.<br />
<br />
<div style="text-align: right;">
Albert Torrell Sant Jordi 2011-12 </div>
<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjUjOlTpzT2Tp5K-VR18eoo15sKDKlnexbM5wEDUc0NKlF0jJ9JwjmX5uB9knuDmQC05m6J56C_p2mZA2BM1AcAlmfXrgFVq9iFC3fkVcgC2HSytLOzIro3EC6mGTVgZazmbgOSXQl0njYo/s1600/clip_image002.gif" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" oda="true" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjUjOlTpzT2Tp5K-VR18eoo15sKDKlnexbM5wEDUc0NKlF0jJ9JwjmX5uB9knuDmQC05m6J56C_p2mZA2BM1AcAlmfXrgFVq9iFC3fkVcgC2HSytLOzIro3EC6mGTVgZazmbgOSXQl0njYo/s1600/clip_image002.gif" /></a></div>L'Argonautehttp://www.blogger.com/profile/06281727214445369378noreply@blogger.com0Barcelona, España41.387917 2.169918741.292614 2.0119902 41.48322 2.3278472000000003tag:blogger.com,1999:blog-9173457480986500135.post-17560625771341244422011-05-23T03:41:00.000-07:002011-05-23T03:57:42.230-07:00Manhattan<div align="center"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiXa1SFHqyZZ8cxMc57g8j_gv6Qw08AMWnLohPRhlgShmSAJAxw3pbj8Ct2Ff_qNAhi1ETrbRRaNYb45MkYZfoqqChoYQDKQMZO2Q_rGbGxY0DpuH3daKYoOPuKPjcO_qrXL9YXXbrwTDbx/s1600/Manhattann.bmp" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" j8="true" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiXa1SFHqyZZ8cxMc57g8j_gv6Qw08AMWnLohPRhlgShmSAJAxw3pbj8Ct2Ff_qNAhi1ETrbRRaNYb45MkYZfoqqChoYQDKQMZO2Q_rGbGxY0DpuH3daKYoOPuKPjcO_qrXL9YXXbrwTDbx/s1600/Manhattann.bmp" /></a></div>MANHATTAN</div><br />
<div style="text-align: justify;">Vengo de un país rico y mientras sobrevuelo a Nueva York, los diferentes barrios me hablan de los diferentes tipos de ciudadanos que la habitan. Los califico en cuatro clases sociales: los acomodados altos, los acomodados, los que van tirando, y no los que no pueden más. De todos ellos, me atraen los acomodados altos. Quiero disfrutar de las comodidades, la cultura, el entorno...</div><div align="justify">Quiero quedarme en la isla de Manhattan, entre los tres ríos. Escojo la casa y la mujer con quien quiero estar.</div><div align="justify">Se llama Virginia; una pelirroja de aquéllas con puntitos ocres en la cara que tanto me gustan. Dulce, afectiva, tan terriblemente inteligente como testaruda. Trabaja de subdirector en una de las miles de oficinas de la ciudad.</div><div align="justify">En la fiesta de fin de año de la empresa, pasa alguna cosa con su director. Virginia quita importancia a aquel rollete.</div><div align="justify">Su trabajo a primeros de año, es trepidante. Aparte de las fiestas, celebraciones, exposiciones, teatro vanguardista, tiene que hacer balances y estudios del año agotado. Planificar gastos y estudios de mercado para el año entrante, previsión de fondos, y todo, con el visto bueno de su jefe: joven, agresivo, interesante director, y padre de familia.</div><div align="justify">Cuando este vértigo ceda, nos espera un gran futuro juntos, y me presentaré a sus padres.</div><div align="justify">Hoy, en la visita a su ginecólogo, la sorprende diciéndole qué está embarazada de tres meses. Las escasas menstruaciones, eran en realidad pérdidas a causa del estrés.</div><div align="justify">Virginia, piensa en la fiesta de fin de año y su joven, agresivo e interesante director.</div><div align="justify">Sus padres, demócratas tradicionales, orgullosos de su status social, se han acompañado siempre de su hija, presentándola y luciéndola en la alta sociedad nuevayorquina. Al enterarse ahora de su embarazo y que el padre es un hombre casado, pierden la cabeza delante de la vergonzosa barriga que ya se le entrevé. En un arrebato, su padre marcha, como perseguido por los demonios, con su Porshe seguido de su mujer. Virginia se queda sola en el fabuloso ático, desconcertada.</div><div align="justify">La policía golpea la puerta, sacándola de su abstracción, para comunicarle el accidente de tráfico de sus padres. Han muerto al salirse de la carretera. Nos sentimos desconcertados, aturdidos. No la puedo consolar.</div><div align="justify">En el entierro, le dice a su jefe que está en estado de buena esperanza y que él es el padre.</div><div align="justify">La reacción del joven no se hace esperar. Le ordena que se traslade, en un mes, a la oficina de España. No se lo puede creer y yo tampoco, pero es por razones diferentes. Por mi parte significa regresar a donde no quiero volver.</div><div align="justify">El traslado es un pretexto para separarla de él, lo sabe bien. Ella no querrá nunca huir de su Manhattan, de sus amigos y de su lado... Así que, en un arrebato, deja el trabajo.</div><div align="justify">Estos acontecimientos me han dejado abatido, confundido. No sé como seguir con ella. Me encuentro mal.</div><div align="justify">A los pocos meses, se da cuenta que las cuentas bancarias de sus padres no están saneadas. El yate, el súper ático delante del Central Parc, cerca de la sexta avenida, la casa de Florida, el Porshe y uno largo etcétera, están muy hipotecados. Casi sin darse cuenta de ello, no le queda ni la casa en dónde vivir. Entonces descubre que tampoco le quedan amigos, o es que nunca los tuvo de verdad. Tan sólo le quedo yo. Lo tengo decidido, si me quiere no le fallaré.</div><div align="justify">La veo desnutrida, le duele la barriga y aun no está a término. Casi no llega al "Sant Elísseus Benéfic Hospital". No se creen que no pueda permitirse un hospital privado. Su vestido elegante de diseño la traiciona y en consecuencia la echan fuera por tratarse de un lugar de atención a los más necesitados.</div><div align="justify">El daño que siente se le hace insoportable y se sienta en una callejuela. Una mujer se le acerca.</div><div align="justify">--------------------------------------------------------</div><div align="justify">Cuando abro los ojos, la penumbra de la calle, la pestilencia del alcantarillado y de la sangre, es todo lo que veo y siento. No era así como había planificado mi nacimiento y me doy cuenta, que la realidad del ser, no se puede planificar.</div><br />
<div style="text-align: right;">Albert Torrell </div><div style="text-align: right;"><br />
</div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgN1n4DEkoPdVu_KIynf4qxohQhphrA2vkdEqA3p4bXeO89lehW7usmnoSLfyVnLTWQMDrZzBC1BIgpDg7CVuFlZTHCdOWVa0uqcBPbC1wTEQElrbV8U0TlsDuG3ffjtEJzHhh4jYRNKomA/s1600/MAnhattan+logo.bmp" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" j8="true" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgN1n4DEkoPdVu_KIynf4qxohQhphrA2vkdEqA3p4bXeO89lehW7usmnoSLfyVnLTWQMDrZzBC1BIgpDg7CVuFlZTHCdOWVa0uqcBPbC1wTEQElrbV8U0TlsDuG3ffjtEJzHhh4jYRNKomA/s1600/MAnhattan+logo.bmp" /></a></div><div style="text-align: right;"><br />
</div>L'Argonautehttp://www.blogger.com/profile/06281727214445369378noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9173457480986500135.post-86986570193933327962011-04-27T09:45:00.000-07:002011-04-27T10:37:06.376-07:00Kumily<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhbFfeSOBRRdvCHqO5GRkUPJiFUUqZK3oryjxuI0J8IXUOom7OLrHpfe3JNnHkRxtfpixC_yDElc6j69G5zh3MRfTCu96dqWK_64AQgie3UcrL9HEVcVo9msCO3l-pJWUtryeIWA3Qtn8uh/s1600/Kumily1104279077349.barcode-72.default.png"><img style="MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 142px; FLOAT: left; HEIGHT: 63px; CURSOR: hand" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5600311509993850370" border="0" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhbFfeSOBRRdvCHqO5GRkUPJiFUUqZK3oryjxuI0J8IXUOom7OLrHpfe3JNnHkRxtfpixC_yDElc6j69G5zh3MRfTCu96dqWK_64AQgie3UcrL9HEVcVo9msCO3l-pJWUtryeIWA3Qtn8uh/s200/Kumily1104279077349.barcode-72.default.png" /></a><br /><br /><br /><br /><br /><br /><div><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEihXfPXZTByHLlyvWoOVPIM9E2wk23Z466VfkUQMaGOuGmwZnt2OOifoWuz2pGDrm4eoUK7PGf4iRy_5PRZvcZavaoQYLOLOtl43Qy51cSscnXkI6-fuH7CoWZf6GYWvFfpwG89skWzZsRW/s1600/P1030050.JPG"><img style="TEXT-ALIGN: center; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 320px; DISPLAY: block; HEIGHT: 213px; CURSOR: hand" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5600308085052954098" border="0" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEihXfPXZTByHLlyvWoOVPIM9E2wk23Z466VfkUQMaGOuGmwZnt2OOifoWuz2pGDrm4eoUK7PGf4iRy_5PRZvcZavaoQYLOLOtl43Qy51cSscnXkI6-fuH7CoWZf6GYWvFfpwG89skWzZsRW/s320/P1030050.JPG" /></a></div><br /><div></div><br /><div><br /><br /><div><br /><p style="TEXT-ALIGN: center; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal" align="center"><b style="mso-bidi-font-weight: normal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" >Kumily</span></b><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" ><?xml:namespace prefix = o ns = "urn:schemas-microsoft-com:office:office" /><o:p></o:p></span></p><br /><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" ><o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" ><o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" >Salía de casa con un destino nada lúdico. La lista de la compra. Desde hacía un par de años, mi vida había cambiado; me pasaba en casa la mayoría de los días de la semana, salvo las guardias que me tocaban (de una a tres por semana) en el ambulatorio.<o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" >Alguien me decía que tenía que arrimar el hombro en la casa. Yo ya ordenaba, limpiaba la cocina entre otras minucias, pero no debía de ser suficiente. ¡Cómo ha cambiado la sociedad!<o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" >Mientras me dirigía al “Dia”, el super del barrio, observé un joven muy alto de piel bruna, hurgando en los cubos de basura. No estaba tostado por el sol, si no que parecía ser de <?xml:namespace prefix = st1 ns = "urn:schemas-microsoft-com:office:smarttags" /><st1:personname st="on" productid="la India">la India</st1:personname>, de una casta provinente del mediterráneo. Su parecido con nosotros era un calco.<o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" >Al salir de la compra con las bolsas llenas, el joven se cruzó en mí camino y al fijarse en ellas se paró en seco.<o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" ></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" >-<span style="mso-tab-count: 1"> </span>Perdona, _inició en un castellano aceptable_ ¿has estado en Kumily? _preguntó señalando una de las bolsas.<o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" >-<span style="mso-tab-count: 1"> </span>Sí, hace un año _le respondí y, no tan sorprendido ya que una de las bolsas se podía leer: Selection textiles. Kumily – Thekkady, le pregunté: ¿Eres de <st1:personname st="on" productid="la India">la India</st1:personname>?<o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" >-<span style="mso-tab-count: 1"> </span>Sí, soy de Kumily. _afirmó mirándome a los ojos con tristeza y meneando la cabeza a derecha e izquierda.<o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" ></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" ></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" >Comprendí que el joven estaba pasando penurias por su aspecto tan demacrado y probablemente añoraba a los suyos. Debía de sentir el peso en su alma de haber hecho una ida sin retorno.<o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" ></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" >-<span style="mso-tab-count: 1"> </span>Cuando estuve en Kumily, todo el mundo se portó extremadamente amables conmigo y con mi hija, _le comenté sinceramente_ ¿te apetece comer conmigo y hablamos de <st1:personname st="on" productid="la India">la India</st1:personname>?<o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" >-<span style="mso-tab-count: 1"> </span>No sé si… _empezó a decirme_<o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" >-<span style="mso-tab-count: 1"> </span>Te invito, _le interrumpí_ no se hable más!<o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" ><o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" ></span></p><br /><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" >En la casa le enseñé la ubicación del lavabo, cercano al comedor, donde podía lavarse las manos antes de comer como es su tradición, y le invité a la cocina donde estaba preparando un cocido.<o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" >Sacando una bolsa de doce especies traídas de Kumily (Cardamon, turmevil, lime, caran masala, ginger, cumin, chile, pimient… según rezan las etiquetas) se las mostré. Sus ojos se iluminaron y empezó a sonreír.<o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" ></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" ></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" >-<span style="mso-tab-count: 1"> </span>¿Y eso? _me preguntó con las manos abiertas mostrando las diferentes especies.<o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" >-<span style="mso-tab-count: 1"> </span>Fue un regalo de mi hija a mi mujer, que le gusta mucho cocinar, junto con un librito de cocina India. _le expliqué.<o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" ></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" ></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" ></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" >Muy hábilmente, escogió seis especies y las fue agregando a medida que el cocido se iba haciendo. El aroma era increíble!<o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" >Durante la comida me explicó como llegó a España, como sobrevivió trabajando en las obras, y como ahora despedido y sin papeles, no encontraba ningún trabajo. Vivía hacinado en un piso patera de los Marinales y muchos días solo hacía una comida al día con un poco de suerte. Allí_ siguió explicándome_ todos estamos sin trabajo y algunos sin papeles, como yo.<o:p></o:p></span></p><br /><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" >-<span style="mso-tab-count: 1"> </span>¿Que pasó que emigraste a España? _me interesé en la sobremesa.<o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" >-<span style="mso-tab-count: 1"> </span>Mi familia tiene tierras, _explicó mirando con melancolía a través de mí_ Trabajaba con mi familia (mis abuelos, mis padres y mis diez hermanos menores) el campo, pero cada año daban menos ganancias ya que los fertilizantes americanos que usábamos, hizo que los primeros años recogiéramos tres cosechas, pero después la tierra humillada nos negó sus frutos; año tras año se volvió la tierra salobre, y cuando partí, en la mitad de ellos no crece nada. _Se revolvió en el sofá y siguió_ Mi padre enfermó de cansancio y de pena y murió en dos años. Mis abuelos eran demasiado viejos y gastados de trabajar duro toda su vida como para trabajarlos y decidieron que yo era la esperanza de mi casa. Reunieron todas las rupias que tenían y me enviaron a España (tenían información de que se podía encontrar trabajo fácilmente).<o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" ></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" >Se quedó callado, pensativo y sus ojos se humedecieron con el recuerdo y tal vez con su sentimiento de fracaso.<o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" ></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" ></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" >-<span style="mso-tab-count: 1"> </span>¿Y tu madre? _me atreví a preguntarle.<o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" >-<span style="mso-tab-count: 1"> </span>Mi madre hace años contrajo el Dengue _respondió sin timbre en la voz a punto de quebrarse_ estuvo muy enferma, más de un año. Mi abuela la trató con novi (la fruta del diablo, parecida a una mora gigante de color amarillo muy claro) y con mangifera (fruto parecido al mango); los dos para hacer bajar la fiebre y otras plantas medicinales, pero el Dengue pudo más y la dejó muy débil sentada en una silla; nunca más pudo volver al campo y su eterna sonrisa se esfumó.<o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" ></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" ></span></p><br /><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" >Nos quedamos los dos en un triste silencio, mirando a través del ventanal por encima de sus tejados, el horizonte que empezaba a teñirse de ocre.<o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" >Rompí el silencio, apoyando mi mano sobre su pierna, diciéndole: quizás pueda hacer alguna cosa por ti.<o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" ></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" ></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" >-<span style="mso-tab-count: 1"> </span>¿Te gustaría estudiar cultivos ecológicos, volver a tu país con un tractor y cultivar tus tierras sin fertilizantes que no sean los naturales?<o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" >-<span style="mso-tab-count: 1"> </span>Esto no es posible. _respondió ladeando continuamente la cabeza a la izquierda con una seriedad extrema.<o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" >-<span style="mso-tab-count: 1"> </span>Pero, ¿te gustaría? _añadí con seguridad.<o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" >-<span style="mso-tab-count: 1"> </span>Sí, _empezó moviendo constantemente la cabeza a derecha e izquierda.<o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" >-<span style="mso-tab-count: 1"> </span>Mi excuñado de Bellbis, en Lérida, podrían darte cobijo y comida por un tiempo. Trabajarías en sus campos y ganarías el sueldo que tuviera estipulado, mientras, alternarías este trabajo con los estudios en una escuela ecológica cerca de su pueblo. _le expuse, sin entrar en el detalle de que todo iría a mi cargo_ Allí aprenderías a cultivar sin fertilizantes. Jordi te ayudarían a escoger un tractor de 2ª o 3ª mano, si es que él no tuviese para venderte, el que reuniese las condiciones que mejor te pudiera ayudar a labrar tus campos. Yo te lo pagaría y, podrías tomarlo como un préstamo y también como una inversión en tus tierras; aunque no tienes la obligación de devolvérmelo. Tan sólo te pediría poder acompañarte para conocer a tu familia de Kumily.<o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" ></span></p><br /><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" >No replicó, tan sólo se quedó meneando la cabeza a derecha e izquierda en señal de asentimiento acompañado de un brillo radiante en sus ojos y por fin apareció la sonrisa sincera que siempre vi en sus caras durante mi estancia en <st1:personname st="on" productid="la India.">la India.</st1:personname><o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" ><o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span style="mso-ansi-language: ES;font-family:Tahoma;" ><o:p></o:p></span></p><br /><p style="TEXT-ALIGN: right; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal" align="right"><span style="mso-ansi-language: EN-GB;font-family:Tahoma;" lang="EN-GB" ></span></p><br /><br /><br /><p style="TEXT-ALIGN: right; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal" align="right"><span style="mso-ansi-language: EN-GB;font-family:Tahoma;" lang="EN-GB" >Albert Torrell<o:p></o:p></span></p><br /><br /><p style="TEXT-ALIGN: right; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal" align="right"><st1:city st="on"><st1:place st="on"><span style="mso-ansi-language: EN-GB;font-family:Tahoma;" lang="EN-GB" >Sabadell</span></st1:place></st1:city><span style="mso-ansi-language: EN-GB;font-family:Tahoma;" lang="EN-GB" >, Abril 2011<o:p></o:p></span></p><br /><br /><br /><div></div></div></div>L'Argonautehttp://www.blogger.com/profile/06281727214445369378noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-9173457480986500135.post-64991698795196219812010-07-27T12:12:00.000-07:002010-07-27T12:42:21.996-07:00<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEim752-ROl7OwiXVwnM-A4MTfkm6VBC4fawY7n-sabv5ZMqpZ1ugaAyQGPAYnYRZPfJzL8-AYkKKXG7yWePWSeb3mHfavgKyzXqAg7vvdvF3BGSTxn5GABlnz5d3AVCVhqA2jPVYh84h6zn/s1600/PICT0304.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5498669210861404514" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 320px; CURSOR: hand; HEIGHT: 240px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEim752-ROl7OwiXVwnM-A4MTfkm6VBC4fawY7n-sabv5ZMqpZ1ugaAyQGPAYnYRZPfJzL8-AYkKKXG7yWePWSeb3mHfavgKyzXqAg7vvdvF3BGSTxn5GABlnz5d3AVCVhqA2jPVYh84h6zn/s320/PICT0304.JPG" border="0" /></a><br />En la tónica de denuncia y de observar un trabajo tan duro en unos jovenes, es que compongo este poema.<br /><br /><div align="center"><br /><strong><span style="font-size:130%;">A penas 16 años<br /></span></strong><br /><br />Las primeras luces del alba<br />los levanta de su cama,<br />la humedad y el frío<br />de la noche les acompaña.<br /><br />Soñolientos atraviesan el río,<br />por el sendero suben a la montaña,<br />y adentrándose en el bosque de bambúes,<br />sus sombras los acechan cabizbajas.<br /><br />Sus destinos se tejen sombríos<br />de su aldea al monte donde trabajan.<br />Cortan largos troncos con brío;<br />es el bambú que los mata.<br /><br />Sus tímidos machetazos<br />cimbrean sus brazos y la caña,<br />tan sólo su corazón empuja<br />su empresa tan sobrehumana.<br /><br />La escuela queda lejos<br />de sus mentes y de sus casas,<br />son apenas 16 años<br />que arremeten con ansia.<br /><br />Y los niños ¿donde quedan?<br />¿A dónde fue su infancia?<br />Si es que la tuvieron, ellos ya<br />son hombres y mujeres del mañana.<br /><br /><br /><br /><span style="font-size:85%;">Albert Torrell<br />Lao Choi, Viet Nam, Dec de 2009<br />Can Riera dels Assenssaments, Vic<br />Espanya, juliol de 2010<br /></span><br /></div>L'Argonautehttp://www.blogger.com/profile/06281727214445369378noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9173457480986500135.post-1282052474600831292010-07-22T16:38:00.000-07:002010-07-22T16:42:08.419-07:00Infancia Prisionera<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiN250egT_0zYJuxZETrt9rUQ8C5vAjV1_brGdH41zfngafNJSqGlJjDAR323bQ3Bk7gtY7fIKUQf6phUdO3UExilkFURCDUeq_cjbJcvwcL4dhsaU5pA3HkZ1C3B5ie5SP7qPK06IjJovz/s1600/PICT0287.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5496879316578772546" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 320px; CURSOR: hand; HEIGHT: 240px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiN250egT_0zYJuxZETrt9rUQ8C5vAjV1_brGdH41zfngafNJSqGlJjDAR323bQ3Bk7gtY7fIKUQf6phUdO3UExilkFURCDUeq_cjbJcvwcL4dhsaU5pA3HkZ1C3B5ie5SP7qPK06IjJovz/s320/PICT0287.JPG" border="0" /></a><br /><div>Sapa, Lao Cai (Viet Nam)</div><div>Etnia minoritaria</div><div> </div><div> </div><div align="center"><strong>INFANCIA PRISIONERA<br /></strong><br /><br /><br />Gatea serio el perímetro<br />qué lo encierra,<br />con esfuerzo se endereza;<br />manitas blancas<br />aferradas a la cruel reja.<br /><br />¿Dónde está su madre?,<br />que él no se queja.<br />¿Dónde quedó su padre?,<br />tan indefenso lo deja.<br /><br />Lloro por este niño,<br />por su infancia prisionera<br />y por su tristeza.<br /><br /><br /><br /><span style="font-size:85%;">Albert Torrell<br />Lao Choi, (Viet Nam), decembre de 2009<br />Can Riera, 27 de maig de 2010</span></div><div align="center"> </div>L'Argonautehttp://www.blogger.com/profile/06281727214445369378noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9173457480986500135.post-32040789334357891052010-07-22T15:52:00.001-07:002010-07-22T16:10:09.178-07:00Niños del Fan Si Pan<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgCwcsAiquCaCJx8eK3ChYwP9FXtYammiPyk-kPBdrTzj_9k9rWDtcG9XrNOUtY0HP1BAth23eUOKFPrY2KzHk5IaHp25iyRVMpHFmadO2wotvdYlV1PSB2rgUyMOP2-eBYAdZ457SyhyphenhyphenhN/s1600/PICT0322.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5496867768168907362" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 150px; CURSOR: hand; HEIGHT: 200px" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgCwcsAiquCaCJx8eK3ChYwP9FXtYammiPyk-kPBdrTzj_9k9rWDtcG9XrNOUtY0HP1BAth23eUOKFPrY2KzHk5IaHp25iyRVMpHFmadO2wotvdYlV1PSB2rgUyMOP2-eBYAdZ457SyhyphenhyphenhN/s200/PICT0322.JPG" border="0" /></a><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br />Siguiendo con mi tónica de denuncia a un país que margina a las etnias minoritarias, empecé a escribir estos poemas:<br /><br /><br /><br /><br /><br /><span style="font-size:130%;">Niños del Fan Si Pan</span><br /><br /><br />Blancos árticos del Fan Si Pan,<br />mole granítica,<br />orgullosa atalaya<br />sobre poblados mansamente<br />aislados.<br /><br />Piedra sobre casas;<br />¿piedras?, las del monte<br />y los caminos,<br />cañas de bambú<br />en los tejados.<br /><br />Marrones y negros,<br />inaccesibles bosques,<br />parcas maderas<br />cierran sus recintos<br />habitados.<br /><br />Negros del pino negro<br />y de la tierra negra;<br />negro en las manos.<br />Rojo, carne desgarrada<br />y un llanto.<br /><br />Negro sobre rojo,<br />rojo, sobre suelo negro<br />pariendo, derramado;<br />carmín de un corazón sediento,<br />palpitando.<br /><br />Sangre y barro,<br />barro y hambre,<br />hambre y lloro;<br />lloros y besos<br />queman las mejillas<br />de estos niños;<br />silenciados.<br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><br /><div align="center"><br />Sapa (Viet Nam) Dec 2009<br />Can Riera dels Assenssaments maig 2010</div><div align="center"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgXGDbaJ4FJbMCExKv6i5jBpsIz9Gq038tV76U9Y5FkyYU2n8JEc86QKme1DdW9kXix5k6bDYAUuthXZB8ZtOuvGdhv3D7jxX1Br2Y5L7gi-NWdB7FKJcoP_PHJ0aFRKYYkleDWryJwMp7r/s1600/Els+nens.bmp"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5496870098372790322" style="WIDTH: 160px; CURSOR: hand; HEIGHT: 155px" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgXGDbaJ4FJbMCExKv6i5jBpsIz9Gq038tV76U9Y5FkyYU2n8JEc86QKme1DdW9kXix5k6bDYAUuthXZB8ZtOuvGdhv3D7jxX1Br2Y5L7gi-NWdB7FKJcoP_PHJ0aFRKYYkleDWryJwMp7r/s200/Els+nens.bmp" border="0" /></a> </div>L'Argonautehttp://www.blogger.com/profile/06281727214445369378noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9173457480986500135.post-61731141749395769732010-05-09T07:50:00.000-07:002010-05-09T09:34:56.736-07:00El Prisionero<div><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgxiY2iR65d4gU1658gTYg2NhlG3BlUDuF8f_Gky_PH9xEk9EreOOL_EHBrOWuRBgnOAChtpmuSlTIE36Bz-q3Vkacg_AEMukiF8FTrvzaErpReRalD9q0oq0e0QdE_z0RN6fcOuEc38TZA/s1600/PICT0269.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5469302515414345122" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 200px; CURSOR: hand; HEIGHT: 150px" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgxiY2iR65d4gU1658gTYg2NhlG3BlUDuF8f_Gky_PH9xEk9EreOOL_EHBrOWuRBgnOAChtpmuSlTIE36Bz-q3Vkacg_AEMukiF8FTrvzaErpReRalD9q0oq0e0QdE_z0RN6fcOuEc38TZA/s200/PICT0269.JPG" border="0" /></a><br /><br /><div align="justify"><span style="font-family:arial;font-size:85%;">En diciembre viajé al Vietnam y de lo que oí y lo que m'explicaron nació esta narración. Su historia nos muestra la dualidad que tienen las personas, los países y todas las cosas.</span></div><br /><br /><div align="justify"><strong><span style="font-family:arial;font-size:85%;"></span></strong></div><br /><br /><div align="justify"><br /><br /><br /><span style="font-family:lucida grande;font-size:85%;">En el gran espacio que en el futuro se convertiría en la plaza de Ho Chi Min, en la ciudad de “Han Noi”, y en donde, décadas posteriores, se levantaría el descomunal mausoleo a la muerte del líder comunista que llevó a la victoria a su país contra el estado mas poderoso del mundo, el vietnamita Ho Chi Min, vi que habían instalado una pequeña celda a modo de prisión abierta al público. Dentro se podía percibir a un prisionero vietnamita, expuesto para que el pueblo lo viera. Éste llevaba una argolla en el tobillo, y la cadena, qué le seguía, estaba amarrada a la pared como señal de advertencia al ciudadano de qué quien hiciese un acto delictivo como aquél, tuviese la seguridad que lo pagaría muy caro.<br />El hombre, delgaducho, con la ropa hecha jirones y completamente abatido, estaba sentado en el suelo cabizbajo, dejando pasar el tiempo. Mantener la mente en blanco le ayudaba a resistir con resignación esta situación tan humillante.<br />Me acerqué. Conocía aquel hombre frágil como un adolescente. Lo conocía de otro tiempo, de un tiempo de angustia y de terrible agonía de su pueblo, hasta que pudo dar la vuelta a una lucha que parecía perdida y, de la que salió victorioso a cambio de tres millones y medio de víctimas de guerra, y de más de medio millón de niños afectados con serios defectos de nacimiento; también con miles de incapacitados, con enfermedades degenerativas, de las generaciones futuras hasta nuestros días.<br />La excusa del poderoso fue la de defender al pueblo vietnamita de la amenaza comunista del norte. Así que, lo invadió y aprovecho para probar armas químicas prohibidas como: el gas mostaza que producía ampollas por la quemadura del gas; un agente incapacitante, el BZ, que provocaba confusión, efectos alucinógenos en una locura que les podía durar de 72 a 96 horas sin saber quienes eran y temiendo ser muertos por sus propios camaradas que no reconocían. También experimentaron con armas nuevas que destruían todo lo que encontraban en su campo de acción sin respetar a niños ni al resto de la población civil. Eran las bombas mortíferas de Willy Pete o Peter, tal y como, en la jerga militar, se las conocía a las bombas de fósforo blanco. Éstas no se contentaban con quemar la piel superficialmente, sino que su afinidad por la absorción del fósforo del cuerpo, hacía que en contacto con la piel, fuera penetrando en los tejidos profundos sin detener su efecto corrosivo, pudiendo llegar hasta los huesos y los órganos internos como el corazón, hígado y riñón, en quemaduras gravísimas de 3º grado. Tampoco se podía evitar su efecto aunque estuvieses bajo techo, ya que el fósforo se transmite después de la explosión por el aire como el de un aerosol. Usaron también otros ingenios letales como el agente azul, blanco y el naranja que afectaría a la población durante generaciones por la contaminación que produjo en las aguas, vegetales y animales; hoy, en una tercera y cuarta generación aún nacen bebés con deformidades físicas aberrantes, otros con parálisis cerebral y aún, un sin fin de otras alteraciones neurofisiológicas. Afectaban tanto al ser humano como a la naturaleza. Este gas era lanzado desde aviones sobre la espesa selva para eliminar la cubierta vegetal y dejar al descubierto las guaridas de los guerrilleros. Grandes extensiones de la espesa jungla eran arrasadas junto a los poblados diseminados en su interior. Éstos no empezarían a recuperarse hasta pasados cincuenta años, por lo menos.<br />Con anterioridad a aquella guerra, yo vivía en un “Han Noi” pacífico y amable, y fue allí donde lo conocí.<br />El recuerdo de aquella época se me hizo presente, tan pronto lo vi, como si no hubiese pasado el tiempo y, acercándome a las rejas, lo saludé en su idioma. Se quedó más inmóvil de lo que estaba y con la lentitud de quien tiene todo el tiempo del mundo, me dirigió su mirada con la sorpresa de quien te reconoce antes por la voz que por la imagen. Con los ojos vidriosos y la cabeza ladeada, me interrogaba con un silencio respetuoso y a la vez tristemente interesado.<br />Sí, le contesté a su silencio, soy yo, tu vecino, el Ho Lao de antes de la guerra. Me sonrió al recordarlo, y es que Ho Lao, significa, gracias en vietnamita; era la única palabra que conocía cuando llegué a “Ha Noi” y la repetía hasta la saciedad sin ningún sentido. Fue así, que me bautizaron, con su humor tan irónico, como “Ho Lao” (gracias).<br />Apenado, pensé en aquellos años de conflicto bélico que no entendía ni quería entender. Que me negué a combatir contra ellos, que los ayudé en lo que pude como esconder a sus mujeres y a sus niños de la lujuria yanqui. Yo, sólo era un invitado en su país, respetaba su cultura, la diversidad de su gente, la manera de pensar y de vivir la vida social y religiosa.<br />Han Noi no era lo grande que es ahora y las incursiones del enemigo bombardeando la ciudad, hacía que nadie encontrara refugio seguro en ningún sitio que no fuese marchar fuera de la misma. Un largo éxodo salió hacia las grutas de Ha Long Bay, sobres las aguas transparentes (ahora eternamente marrones), escondidas entre un centenar de peñas inexpugnables salidas de la bruma del mar y qué conforman la bahía. ¡Si recorrí de veces aquel camino! Allí, ningún enemigo se atrevió a hacer ni la más mínima incursión por el peligro de ser sorprendidos desde las cimas fantasmagóricas o por miedo a perderse en su laberinto inexpugnable.<br />Otra columna se dirigió a las montañas de Tam Coc donde sólo se podía acceder a través del río; quien dominara el río, dominaría las montañas y con ellas las miles de grutas ocupadas por los vietnamitas mas débiles junto a mujeres y niños. Los guerrilleros conocían palmo a palmo este territorio y por tanto, podían defenderlo apareciendo de improvisto, cayendo mortalmente sobre los invasores, que no podían hacer otra cosa que perder la vida. La guerra de guerrillas les llevó a la victoria.<br />Han pasado diez largos años _le dije como si hubiese seguido la trayectoria de mis pensamientos_ desde el final de la tragedia que dejó a vuestro pueblo asolado, sin apenas ningún hombre mayor de 45 años. Y generosos como sois, con vuestra voluntariosa filosofía de vida, no guardáis ningún rencor contra quien os infringió un castigo tan terrible por el sólo hecho de pensar y querer organizarse socialmente, diferente.<br />¿Como consiguieron _pensé_ levantar en armas a este pueblo pacífico, amable e indulgente como niños, con una larga tradición hospitalaria y de armónica convivencia con sus vecinos?<br />- Tan sólo la acción directa y violenta contra vuestro pueblo, _continué resentido por lo acaecido_ pudo hacer brotar de vuestro interior el instinto conservador; os defendisteis con el coraje de un gigante con físico de jovencito.<br />Sonrió con una mueca de aprobación.<br />- Hola amigo, _le dije con la perplejidad que da encontrarse con acontecimientos que creíste lejanos_ no diste señales de vida, te creí perdido. Añorado y querido Thang, ¿qué no has de haber vivido para verte tan abatido!<br />Las lágrimas, con profusión ahora, afloraban a aquellos ojos que tan sólo unos años atrás, brillaban siempre sonrientes, atentos y amables. Ahora eran una mueca de dolor, amarados de una pena inmensa. No hacían falta las palabras para comunicarme diez años de una eterna agonía. Se sintió tremendamente abocado a la soledad y a la tristeza por no haber podido estar al lado de su esposa, embarazada de su primer hijo, en el momento presumible de su muerte; así, ésta como el resto de su familia murió en las montañas, mientras él luchaba en la jungla. Yo también lo había considerado perdido como, tristemente, demasiados jóvenes de su edad aún adolescentes.<br />- No, no hace falta que me digas nada amigo; el destino ha hecho que nuestras vidas se vuelvan a cruzar. Tú pena es mí pena, tú pérdida también es mí pérdida, pero esta tarde volveré con algo que devolverá el brillo a tus ojos. Espérame amigo, vuelvo tan pronto como me lo permitan estas piernas anquilosadas por las heridas de metralla.<br />Y me fui de allí casi corriendo sin girarme.<br />Apenas comenzada la tarde, haciéndome paso entre la multitud que rodeaban la celda, me planté delante suyo. En el aire planeaba la sombra de un respetuoso silencio que lo acompañaba en aquellos críticos momentos. Su delito había sido el tráfico de opio a los turistas americanos. Estaba a la vista de todo el mundo para servir de escarmiento público.<br />El pueblo, mutilado en una tercera parte en aquella interminable guerra, se había empobrecido y “entristecido” a la vez, así miraba de ganarse unos dongs (moneda vietnamita con el rostro de su líder comunista Ho Chi Min) que le permitiese comprar alimentos básicos pero escasos en la posguerra. El gobierno quería erradicar aquella costumbre con un castigo ejemplar y dar así, una visión al mundo de rectitud y de colaboración contra la droga. A cambio, recibiría ayudas económicas compensatorias de quien había provocado aquella masacre.<br />Le encontré expectante, ignorando a la multitud que cada momento era más numerosa a su alrededor, como si presintiera que la sorpresa que le preservaba, lo salvaría de su estado de abandonada desolación.<br />- Thang, hayas hecho lo que hayas hecho, no eres culpable del momento histórico que te han hecho vivir.<br />Y agarrando al pequeño, que me acompañaba desde que había nacido, lo alcé para que pudiera conocer a su padre.<br />El niño, enterado tristemente de lo que acontecía, se enderezó cogiéndose a los barrotes de la celda, mientras su padre se alzaba de sopetón alargando los brazos hacia quien había creído muerto junto a su madre al término de la guerra. La frenada de su impulso por la argolla que atenazaba su tobillo, lo hizo caer al suelo. Se levantó al instante como impulsado por un resorte.<br />- Mí muy amado hijo, _murmuró casi sin aliento_ tienes los ojos de tu madre. Te quiero, a pesar de no haberte conocido hasta hoy, pero ya te conocía en mi pensamiento de tanto como te había imaginado, deseándote. Ahora no podré estar contigo, pero te aseguro que allá donde tengo que ir, te esperaré junto a tu madre. Así como ella se avanzó para señalarme el camino entre las cumbres de Ha Low Bay, yo también te lo mostraré cuando sea tu hora; en un día muy lejano.<br /><br />Fue en aquel preciso momento que los guardias entraron en la celda para llevarlo a la ejecución fatídica, que el padre se despedía con un ilusionado y a la vez melancólico “hasta pronto hijo” y el niño lo hacía con un “no te olvidaré papa”.<br /></span><br /><span style="font-family:arial;font-size:85%;">Can Riera<br />Primavera Abril de 2010 </span></div><br /><div align="justify"><span style="font-family:Arial;font-size:85%;"></span></div><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjPhC9dB4ArH1OpMAL-Gx0ErHtf6VzI8vLzQUPCNNjRzP_liDtaG22y1i1Ca3jUv1u5XDnfKrhyphenhyphenLolgZA_jlLwvCaIFpLv7jNlvkvrAqiRbVXAiC2JXuxCgNVzZG5j5nl2i7L0pcBUMY8f8/s1600/El+prisionero+2.png"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5469303847708017186" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 142px; CURSOR: hand; HEIGHT: 63px" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjPhC9dB4ArH1OpMAL-Gx0ErHtf6VzI8vLzQUPCNNjRzP_liDtaG22y1i1Ca3jUv1u5XDnfKrhyphenhyphenLolgZA_jlLwvCaIFpLv7jNlvkvrAqiRbVXAiC2JXuxCgNVzZG5j5nl2i7L0pcBUMY8f8/s200/El+prisionero+2.png" border="0" /></a><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify"><span style="font-family:Arial;font-size:85%;"></span></div><br /><div align="justify"><span style="font-family:Arial;font-size:85%;"></span></div></div>L'Argonautehttp://www.blogger.com/profile/06281727214445369378noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-9173457480986500135.post-22550177104417831482010-03-24T06:58:00.000-07:002010-03-24T07:48:48.410-07:00Els dos sols<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEitWc6gf8B4S-8ghn4ESDPzbzOmm7w8SUwdXgvydf-dwCFDv-DL_eXzuPQBwTU-N-uEYYUVZfWVf38PKWJDR5Tsvr-r4fZ7a-AwUWJjnolSN0qfO9FJec31A_Td2DePrHijygRr8zLBSYQZ/s1600/Els+dos+sols+2+P1030822.JPG"><img style="MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 133px; FLOAT: left; HEIGHT: 200px; CURSOR: hand" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5452201285800186546" border="0" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEitWc6gf8B4S-8ghn4ESDPzbzOmm7w8SUwdXgvydf-dwCFDv-DL_eXzuPQBwTU-N-uEYYUVZfWVf38PKWJDR5Tsvr-r4fZ7a-AwUWJjnolSN0qfO9FJec31A_Td2DePrHijygRr8zLBSYQZ/s200/Els+dos+sols+2+P1030822.JPG" /></a> <p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal" align="justify"><span lang="CA" style="font-family:verdana;">En confiar-me un matrimoni amic les seves malaurades desavinences, vaig escriure aquest text amb l’esperança que poguessin reflexionar. Sabia que em llegien el bloc on escrivia, si els caps de setmana me’l deixava sobre la taula...</span></p><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal" align="justify"><span lang="CA"><span style="font-family:verdana;">A Bangalore, aquest hivern, vaig saber que tenen una llegenda que parla de l’amor entre el sol i la lluna i la imatge en fa referència.<?xml:namespace prefix = o ns = "urn:schemas-microsoft-com:office:office" /><o:p></o:p></span></span></p><br /><div></div><div></div><div></div><div><br /></div><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoTitle" align="center"><span lang="CA"><u><span style="font-family:verdana;">La llegenda dels dos Sols</span></p></u></span><div><span style="font-family:verdana;"><br /></span></div><span lang="CA"><u><p align="justify"></u></span></p><span lang="CA"><span style="font-family:verdana;">Diu una llegenda molt antiga que en un temps molt remot, quan encara la terra s’estava refredant i tot just començaven a haver-hi les primeres expressions de vida en la mar, al voltant de <?xml:namespace prefix = st1 ns = "urn:schemas-microsoft-com:office:smarttags" /><st1:personname productid="la Terra" st="on">la Terra</st1:personname> i corrien dos sols.</span></span><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal" align="justify"><span lang="CA"><span style="font-family:verdana;">Els antics creien que <st1:personname productid="la Terra" st="on">la Terra</st1:personname> era el centre del món i tot girava al seu entorn. De fet, els homes antics veien, mirant al firmament, els dos astres que recorrien el cel de l’est fins a l’oest. És per això, que s’entén que tinguessin aquesta creença. En Galileu va afirma, que era <st1:personname productid="la Terra" st="on">la Terra</st1:personname> la que girava a l’entorn del Sol. Tot i així, encara tindria de passa molts anys abans que la gent se’l creies.</span></span></p><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"></span></div><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal" align="justify"><span lang="CA"><span style="font-family:verdana;">Continua la llegenda que els dos sols havien nascut alhora i certament, eren uns astres per anar l’un al costat de l’altre; brillaven amb idèntica intensitat. Marxaven plegats i harmònicament a la mateixa velocitat al voltant de <st1:personname productid="la Terra." st="on">la Terra.</st1:personname></span></span></p><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"><br /></span></div><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal" align="justify"><span lang="CA"><span style="font-family:verdana;">Era espectacular observa’ls; un imponent, majestuós, amb una gran aura solar. L’altre, molt més discret, en quan a la seva mesura, era notable tan per la seva petitesa com pel seu contrast amb la claredat que desprenia. Aquest reflectia, sobre <st1:personname productid="la Terra" st="on">la Terra</st1:personname>, l’aura solar del seu company de viatge i la seva pròpia: daurada, radiant, creadora de vida.</span></span></p><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"><br /></span></div><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal" align="justify"><span lang="CA"><span style="font-family:verdana;">Els dos tenien una missió que complir en la nostra Via Làctia i, aquesta era extraordinàriament important. Proporcionar al nou planeta Terra, les condicions per a la creació de vida; de vida intel·ligent.</span></span></p><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"><br /></span></div><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal" align="justify"><span lang="CA"><span style="font-family:verdana;">I va ésser així com va succeir. Les algues verd i blaves, unicel·lulars, foren les primeres cèl·lules vives que es movien en els mars.</span></span></p><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"><br /></span></div><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal" align="justify"><span lang="CA"><span style="font-family:verdana;">Així, va ser com va començar la vida al nostre planeta. Els dos sols facilitarien les condicions de vida cada cop més favorables sobre l’escorça terrestre, fins a obtenir unes estructures cerebrals desenvolupades i conseqüentment, més intel·ligents.</span></span></p><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"><br /></span></div><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal" align="justify"><span style="font-family:verdana;"><st1:personname productid="la Terra" st="on"><span lang="CA">La Terra</span></st1:personname><span lang="CA"> es va anar poblant, doncs, de milers d’espècies que esdevenien en els seus fills desitjats.</span></span></p><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"><br /></span></div><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal" align="justify"><span lang="CA"><span style="font-family:verdana;">El Sol imponent i majestuós, n’estava orgullós de la seva obra i brillava amb més intensitat. N’estava cofoi.</span></span></p><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"><br /></span></div><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal" align="justify"><span lang="CA"><span style="font-family:verdana;">De tant observar la diversitat dels éssers vius que poblaven la fecunda Terra, es sentia pletòric, i orgullós mostrava la seva intel·ligència fent-la pregonera als altres Sols de l’Univers sense para d’explicar-ho arreu. Quan més en parlava més feia lluir les seves dots intel·lectuals i més claror i calor desprenia reflectint-se sobre la superfície del seu astre company, el petit Sol (el què anomenaren “Lluna” per ésser petita i acompanyar a un gran astre). Sí, <st1:personname productid="La Lluna" st="on">la Lluna</st1:personname> era petita, però també era bella i enlluernadora, sols calia fixar-s’hi. Desprenia un no sé què, que no li podies apartar l’esguard, quedant-te una serenor interior que omplia i calmava alhora.</span></span></p><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal" align="justify"><span style="font-family:verdana;"></span></p><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal" align="justify"><span lang="CA" style="font-family:verdana;">Aquesta, que estimava a aquell Astre “Sol” pel seu aspecte tan impressionant i enlluernador, es sentia íntimament lligada a ell i per això, acceptava amb resignació aquell accés de força, aquell accés d’eloqüència que sols el feia sobresortir entre els astres amics, ignorant així, la seva presencia. El Sol no s’adonava de com li influïa negativament, de com la força de la seva companya anava minvant, en la mateixa mesura, que la seva s’anava incrementant, i de com l’escalfor de la seva aura solar imponent, assecava,<b style="mso-bidi-font-weight: normal"> </b>mica a mica, l’escorça de la seva estimada. Tampoc s’adonava de com la seva arrogància l’empenyia, a cada volta que completava al nostre entorn, una mica més lluny de la seva companya mil·lenària.</span></p><p style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal" align="justify"><span style="font-family:verdana;"></span></p><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoBodyText" align="justify"><span style="font-family:verdana;"><st1:personname productid="La Lluna" st="on"><span lang="CA">La Lluna</span></st1:personname><span lang="CA">, amb coratge envejable, va demanar al Pare de L’Univers i al deu responsable de la nostra Via Làctia, poder donar-li al seu estimat un motiu per sentir-se molt més orgullós de sí mateix, per ésser el creador d’un individuo, tal vegada, únic en el univers. Esperava que per la seva intervenció amb els deus i la magnitud de la seva obra, podés adonar-se de com l’estimava.</span></span></p><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"><br /></span></div><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoBodyText" align="justify"><span lang="CA"><span style="font-family:verdana;">Va demanar, doncs, permís per afavorí el naixement d‘un homínid, que en un altre era, esdevindria en <span style="mso-spacerun: yes"></span>“l’homo Sapients, Sapients” (l’home actual) i en un futur pròxim evolucionaria cap, “l’homo Sapients Sapientissimus”, i que en la seva màxima aspiració evolutiva esdevindria, en un futur molt llunyà, “l’home Sapientissimus Sapientissimus”, tot energia; o sigui un humà a imatge semblant al que nosaltres anomenem Deu.</span></span></p><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoBodyText" align="justify"><span style="font-family:verdana;"></span></p><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"></span></div><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoBodyText" align="justify"><span lang="CA"><span style="font-family:verdana;">El pare de L’Univers junt amb el deu responsable de la nostra Via Làctia, li van parlar així:</span></span></p><div align="justify"><span lang="CA"><span style="font-family:verdana;">-<span style="mso-tab-count: 1"> </span>Entenem <span style="mso-spacerun: yes"></span>el teu desig _va fer el Pare de l’Univers_ i te’l concedim. Però has de saber que per fer possible el que ens has demanat, <st1:personname productid="la Terra" st="on">la Terra</st1:personname> ha de tenir les nits més temperades, sinó no és possible aquesta creació tan excepcional.</span></span></div><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"><br /></span></div><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoBodyText" align="justify"><span lang="CA"><span style="font-family:verdana;">-<span style="mso-tab-count: 1"> </span>Has de saber, _va continuar el deu responsable de la nostre constel·lació_ que el què demanes, és una cosa bona, i com tota cosa bona que assolim, té el seu preu, i aquest serà molt elevat, tant com elevada és la teva petició.</span></span></p><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"></span></div><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoBodyText" align="justify"><span style="font-family:verdana;"><st1:personname productid="La Lluna" st="on"><span lang="CA">La Lluna</span></st1:personname><span lang="CA"> que volia obsequiar, amorosament, al seu astre company amb el què sabia que era la seva màxima aspiració, va respondre que s’avenia a tot el què fes falta.</span></span></p><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"></span></div><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoBodyText" align="justify"><span lang="CA"><span style="font-family:verdana;">-<span style="mso-tab-count: 1"> </span>Per aconseguir unes nits més càlides, _va prosseguir el Pare de l’Univers amb condescendència_ s’ha de fer que un astre, pròxim a <st1:personname productid="la Terra" st="on">la Terra</st1:personname>, preservi durant la nit amb la seva aura, part de la calor que el Sol ha després duran el dia.</span></span></p><div align="justify"><span lang="CA"><span style="font-family:verdana;"></span></span></div><div align="justify"><span lang="CA"><span style="font-family:verdana;">Així, seràs, tu, l’encarregada de il·luminar i temperar les futures nits gèlides, terràqüies.</span></span></div><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"></span></div><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoBodyText" align="justify"><span lang="CA"><span style="font-family:verdana;">I també aquest serà _va seguir el deu de <st1:personname productid="la Via L¢ctia" st="on">la Via Làctia</st1:personname> amb autoritat_ el teu preu: Estaràs cuidant, mentre visquis, la teva obra. Regularàs els fluxos dels mars i dels éssers vius fent així, les seves vides més saludables i estimulant la concepció dels éssers vius. Giraràs entorn de <st1:personname productid="la Terra" st="on">la Terra</st1:personname> i <st1:personname productid="la Terra" st="on">la Terra</st1:personname>, a partir d’ara, ho farà<span style="mso-spacerun: yes"> </span>al voltant del teu company, el Sol, al llarg d’una trajectòria cada mil·lenni més el·líptica i excèntrica, de manera que, experimentarà també, el flux, aquest cop, de les estacions, creant <span style="mso-spacerun: yes"></span>la primavera, l’estiu, la tardo i el hivern. En aquest últim, tot reposarà i semblarà mort, per adquirir en la pròxima primavera la força germinativa i creadora de vida en totes les espècies.</span></span></p><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"><br /></span></div><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoBodyText" align="justify"><span lang="CA"><span style="font-family:verdana;">Mentre tu t’acostaràs a <st1:personname productid="la Terra" st="on">la Terra</st1:personname>, el teu company s’allunyarà de vosaltres. <st1:personname productid="la Terra" st="on">La Terra</st1:personname> girarà sobre el seu eix cada 24 hores, així, hi hauran dies i hi haurà nits, on tu seràs el fanal que il·luminarà a qui vulgui veure, perquè aquell, que vols crear, pugui descansar i en la son trobi les respostes que no troba durant la vigília.<span style="mso-spacerun: yes"> </span>I el més dolorós per a tu serà que no podràs veure més al teu company.</span></span></p><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"><br /></span></div><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoBodyText" align="justify"><span lang="CA"><span style="font-family:verdana;">Pensa, abans d’acceptar, que et serà molt dur corre tota la nit al voltant de <st1:personname productid="la Terra" st="on">la Terra</st1:personname> per poder-lo veure a la matinada, però quan hi arribis, ja no hi seràs a temps, ell ja s’haurà post en l’horitzó. <i style="mso-bidi-font-style: normal"><o:p></o:p></i></span></span></p><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"><br /></span></div><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoBodyText" align="justify"><span lang="CA"><span style="font-family:verdana;">Tindràs, això sí, el goig de poder seguir l’evolució excelsa de la vostra obra, “l’home”, fins que un dia vegis <span style="mso-spacerun: yes"></span>els homes com a un de sol per esdevenir responsable d’una nova galàxia en el futur. Serà en aquell precís moment que l’Astre, amic teu, morirà. A la seva explosió provocarà la impulsió d’aquesta nova galàxia.</span></span></p><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"><br /></span></div><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt 35.4pt" class="MsoBodyText" align="justify"><span lang="CA"><o:p><span style="font-family:verdana;"></span></o:p></span></p><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"><br /></span></div><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoBodyText" align="justify"><span lang="CA"><span style="font-family:verdana;">Diu la llegenda, que ella va acceptar i que des de llavors, es va anar allunyant del seu estimat de mica en mica, però sense aturar-se, per poder complir el que havia promès. Estava ven decidida.</span></span></p><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"><br /></span></div><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoBodyText" align="justify"><span lang="CA"><span style="font-family:verdana;">Quan ella va arribar a prop de <st1:personname productid="la Terra" st="on">la Terra</st1:personname>, es va deixar endur per ella, en la seva marxa gravitacional. Ell no se’n va adonar, i amb les seves ànsies de comunicació amb els altres sols, va iniciar una deriva, que encara continua, cap a un extrem de la galàxia, arrastrant-los.</span></span></p><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"></span></div><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoBodyText" align="justify"><span lang="CA"><o:p><span style="font-family:verdana;"></span></o:p></span></p><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"><br /></span></div><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoBodyText" align="justify"><span lang="CA"><span style="font-family:verdana;">Conten, que havent passat moltes transformacions en la escorça terrestre, <st1:personname productid="La Lluna" st="on">la Lluna</st1:personname>, en la seva trajectòria per sobre d’un continent molt ric en animals d’espècies molt diverses i boscos molt frondosos i espessos, va adonar-se’n d’un ésser que se la mirava fixament amb els ulls encuriosits, com si fos la primera vegada que es fixés de la seva existència al firmament, amb un esguard intel·ligent, posada dempeus.</span></span></p><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"><br /></span></div><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoBodyText" align="justify"><span style="font-family:verdana;"><st1:personname productid="La Lluna" st="on"><span lang="CA">La Lluna</span></st1:personname><span lang="CA">, va saber en aquell precís moment que el seu desig s’havia complert. I fou també en aquell moment que <st1:personname productid="la Luci" st="on">la Luci</st1:personname>, un australopitec nascuda a l’Àfrica oriental dita l’Aferènsi, sense saber perquè, els ulls grans i blancs què contrastaven amb el negre de la seva pell brillant, s’omplien de llàgrimes...</span></span></p><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"><br /></span></div><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoBodyText" align="justify"><span lang="CA"><span style="font-family:verdana;">Diuen, que eren les llàgrimes de plata transparents basades per <st1:personname productid="La Lluna" st="on">la Lluna</st1:personname> en conèixer-la, les què caigueren directament als ulls de <st1:personname productid="la Luci" st="on">la Luci</st1:personname>, i diuen que eren tan amargues per tant com havia estat patint per fer possible aquest miracle, que en feren també néixer als ulls serens de l’australopitec. I aquesta capacitat d’emocionar-nos és el que ens fa ser diferents dels altres éssers intel·ligents del nostre planeta.</span></span></p><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"></span></div><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoBodyText" align="justify"><span lang="CA"><span style="font-family:verdana;">Diu la llegenda, que el Sol en veure a <st1:personname productid="la Luci" st="on">la Luci</st1:personname>, va fer que, per un instant, l’orgull de la seva creació el fes brillar amb una intensitat tan extrema que va estar a punt de destruís, si no fos, que en voler compartir aquella satisfacció amb la seva<span style="mso-spacerun: yes"> </span>estimada, es va trobar que aquesta ja no era al seu costat. La sorpresa i el disgust que va patir en comprendre, ràpidament, el què havia succeït, el va salvar de la destrucció. S’adonà que no podrien tornar a recorre mai més junts, l’un al costat de l’altre, pel seu firmament.<span style="mso-spacerun: yes"> </span>I ara, desgraciadament, ja no podria fer res perquè tot tornés a ser com abans. Llavors va començar a morir per dintre.</span></span></p><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"><br /></span></div><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoBodyText" align="justify"><span lang="CA"><o:p><span style="font-family:verdana;"></span></o:p></span></p><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"><br /></span></div><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoBodyText" align="justify"><span lang="CA"><span style="font-family:verdana;">I un dia, diuen que <st1:personname productid="la Terra" st="on">la Terra</st1:personname> va deixar de tenir dos sols, i el Sol va quedar sol i <st1:personname productid="La Lluna" st="on">la Lluna</st1:personname> pàl·lida i trista.</span></span></p><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"><br /></span></div><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoBodyText" align="justify"><span lang="CA"><o:p><span style="font-family:verdana;"></span></o:p></span></p><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"><br /></span></div><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoBodyText" align="justify"><span lang="CA"><span style="font-family:verdana;">El Pare de l’Univers i el deu de la nostra Galàxia, van convenir commoguts en sentir el dolor de tots dos, que la meitat de <st1:personname productid="La Lluna" st="on">la Lluna</st1:personname> pogués veure un moment al Sol de matinada i de cap vespre. I diuen que és així que, a primera hora del dia i a la posta del rei astre, la lluna platejada l’acomiada amb un bes de plata.</span></span></p><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"></span></div><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoBodyText" align="justify"><span lang="CA"><span style="font-family:verdana;">També diu la llegenda que, van permetre els nostres deus, que entre cinc i set vegades a l’any, <st1:personname productid="La Lluna" st="on">la Lluna</st1:personname> pogués fondre’s en una abraçada amb el Sol. Hi és llavors quan <st1:personname productid="La Lluna" st="on">La Lluna</st1:personname> abraça al Sol amb tot el seu amor i amb tanta força, que a <st1:personname productid="la Terra" st="on">la Terra</st1:personname> es fa de nit sent de dia. I és que, <st1:personname productid="La Lluna" st="on">la Lluna</st1:personname> tan petita i platejada,<span style="mso-spacerun: yes"> </span>eclipsa al Sol tan roent i majestuós.</span></span></p><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"></span></div><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoBodyText" align="justify"><span lang="CA"><span style="font-family:verdana;">Diuen, que els éssers humans en veure l’eclipsa, no poden passar sense contemplar-lo, i que així comparteixen, sense saber-ho, tan la joia d’ells dos com també els plors pels errors que han comés.</span></span></p><div align="justify"><span style="font-family:verdana;"><br /></span></div><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoBodyText" align="justify"><span lang="CA"><o:p><span style="font-family:verdana;"></span></o:p></span></p><div><span style="font-family:verdana;"><br /></span></div><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoBodyText"><span lang="CA"><o:p><span style="font-family:verdana;"></span></o:p></span></p><div><span style="font-family:verdana;"><img id="id564" src="https://resources.safecreative.org/work/1003245828124/label/barcode2-72" /><br /></span></div><p style="TEXT-ALIGN: right; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoBodyText" align="right"><span lang="CA"><span style="font-family:verdana;">21 Juny de 2005-10</span></span></p><p style="TEXT-ALIGN: right; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoBodyText" align="right"><span style="font-family:verdana;"></span></p><p style="TEXT-ALIGN: right; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoBodyText" align="right"><span lang="CA"><o:p><span style="font-family:verdana;"></span></o:p></span></p><div><span style="font-family:verdana;"><br /></span></div><p style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class="MsoNormal"><span lang="CA"><o:p><span style="font-family:Verdana;font-size:85%;"></span></o:p></span></p>L'Argonautehttp://www.blogger.com/profile/06281727214445369378noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-9173457480986500135.post-72622001118944779692009-09-13T08:03:00.000-07:002009-09-26T08:49:53.113-07:00ATHIRA<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgomvvQ0qpgvD1hj106SlbdOdgZB7tAf24LLD1KjdqdngSq3eyEkQ97Qip57iLc26F90LvkXCnSjIY0-iebnFWF5nkNhVow9sk6e2Z3surhtwfeftMws_LuYZ3dXLljEX64DZYbTAvZ8bl2/s1600-h/PIC00011.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5380969081210337026" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 320px; CURSOR: hand; HEIGHT: 240px" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgomvvQ0qpgvD1hj106SlbdOdgZB7tAf24LLD1KjdqdngSq3eyEkQ97Qip57iLc26F90LvkXCnSjIY0-iebnFWF5nkNhVow9sk6e2Z3surhtwfeftMws_LuYZ3dXLljEX64DZYbTAvZ8bl2/s320/PIC00011.JPG" border="0" /></a><br /><div><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEil-MXg1yw32FGoDZm1u0q0QRfPtoMm1te9jW6o4n4geYYwN9qOkEKh-hndQz3XQM4HvXgootqf8zxvKbtpqni1R1i4BVcdjwH6lBRMdcRZx9_CVI0yn-WV1GYWcQ_quDF7c1Nl-iahfPpl/s1600-h/PC080011.JPG"></a><br /><br /><div align="justify"></div><br /><br /><div align="justify"></div><br /><br /><div align="justify"></div><br /><br /><div align="justify"><strong><span style="font-size:130%;">ATHIRA<br /></span></strong><br /><br /><br /><br /><br />Solía pasear con Salim después de cenar por las calles de Alcover.<br />Lo hacíamos desde muy jóvenes. Mi timidez impedía que tuviera muchos amigos de mi edad. Salim y yo vivíamos en la calle del “Rec”. Nos conocimos jugando en ella un día de lluvia. Botábamos cáscaras de nueces en sus múltiples ríos que bajaban en tropel por su gran pendiente entre supuestas rocas.<br />A los dos nos consideraban “forasters. Aún hoy, allí, los mayores les llaman así a los inmigrantes y también a los de la capital u otra ciudad; a mí me trajeron mis padres de Barcelona buscando el ambiente sano y rural. Me cuidaban mis tíos desde muy pequeño. Él vino con los suyos desde Rabat buscando trabajo temporero; se quedaron a vivir en el pueblo en un minúsculo piso de alquiler.<br /><br />En invierno, cuando teníamos aquella edad indefinida de los veinte que nos hacía parecer niños grandes pero no hombres, nos gustaba andar sin rumbo a la hora que no encontrábamos a nadie por la calle. Hablábamos pausadamente como lo hacen los viejos, sin tener grandes ansias ni grandes temores.<br />Un día vimos a una mujer joven que nos miraba cuando pasábamos por delante de su casa: buenas noches, buenas noches; respondimos aquella noche, y otras muchas.<br />Pronto, decidió que debería de ser bueno pasear la cena y, cuando llegábamos a la altura de su casa, salía, y nos seguía unos pasos atrás sin decir nada, un buen trecho.<br />Aparentaba… veinticinco o treinta años. Se cubría la cabeza con un pañuelo que sólo dejaba ver unas enormes y tupidas cejas negras, unos ojos de profunda e intensa mirada que desprendían temor e incerteza, una nariz prominente y ancha que realzaba su personalidad, y unos labios estrechos sin pintar. Su tez blanca denotaba una palidez enfermiza. No estaba bronceada como la mayor parte de las personas del pueblo.<br />Nos sacaba una cabeza de altura o algo más. Vestía recatadamente. Su vestido, largo y oscuro, cubría hasta casi los tobillos. Su grueso y largo jersey abotonado por delante, la arropaba. No era una mujer agraciada físicamente.<br />Me contó Salim que también era de Rabat, como él. Su nombre era Athira. La habían casado muy joven, casi una niña, con un solterón mucho mayor que ella; el borrachín del pueblo. Su escasa paga, desaparecía entre carajillos, copas, naipes y dominó.<br /><br />A los pocos días que nos siguiera, se juntó más a nosotros. No nos dijo nada, sólo caminaba en nuestra dirección a un paso. Era como si no estuviera. Seguimos el deambular monótono y anárquico por las callejuelas estrechas, en invierno húmedas, de mi pueblo adoptivo. Pronto, adelanto el paso atrasado que mantenía y se colocó a mi lado. Sonreía de vez en cuando; seguramente de oír nuestras tonterías de adolescentes.<br />Pasadas unas semanas, fue Athira quien inició la conversación. Me impresionó el tono de su voz. Era cálida como el otoño, mansa como la mar, envolvente como el aire.<br /><br />Y fueron pasando los días, y nosotros persistimos en nuestro deambular aburrido, subiendo y bajando por las calles umbrías y quebradas, a menudo oscuras, con sus angostas aceras que nos obligaba a bajar de ellas para mantenernos juntos. En tiempo seco daba igual, pero en días de lluvia las calles se convertían en lagunas o torrentes como en la que vivíamos. Pero al fin ocurría algo divertido; nadie quería bajarse y nos apretujábamos para no embarrarnos, entre risas.<br />Y fue así, sin saber cómo ni porqué, que yo ya no esperaba la hora del paseo para estar con Salim, sino con ella. Éste, se sentía incomodo porque me tenía que compartir, y Athira cada vez se acercaba más a mí y me sonreía con un encanto especial. En las callejas, aprovechaba para juntar el dorso de su mano con la mía y me miraba de soslayo, sonriente. El juego duró aún un tiempo, era nuestra pequeña complicidad. Un día, Salim y su familia se trasladaron a vivir a Reus, donde trabajaban. Con el esfuerzo de sus cinco hermanos y de su padre se habían podido comprar una casa.<br />Athira una noche, sin más, pasó su brazo por mi hombro en señal de amistad y de igualdad, casi en un instinto maternal de protección de hermana mayor. Su iniciativa espontánea, aparentemente, denotaba un cambio en su cultura de origen. No se sentía inferior ni subyugada frente a mí, y la fluidez en esta relación sosegada y tranquila, era de una mansedumbre que analizada fuera de la esfera de su tiempo, me resulta increíble. Yo a mi vez, pasé mi brazo por su cintura sin previo aviso. Me sonrió. Nos sentíamos a gusto paseando así enlazados como dos amigos que han crecido juntos desde la infancia. Era ella la que siempre hablaba y me contaba cosas de su niñez y de su juventud muy corta. A veces se le escapaba una palabra en su idioma y poco a poco las fui aprendiendo y también las expresiones de su tierra. Su voz envolvente me producía tal sensación de bienestar que se adueñaba de mí, y no hubiera vuelto a casa de mis tíos, si ella no me despidiera a la puerta con una sonrisa.<br />Sabía que algún día, nuestros paseos diarios ilícitos, aunque inocentes, terminarían. Pero la avanzada hora de nuestros paseos, las callejuelas solitarias, la escasa luz y nuestras voces en un susurro, nos daban la tranquilidad y la garantía de ser invisibles al pueblo.<br /><br />Una noche, llegamos a los arrabales de Alcover, donde las vías del tren como su antigua muralla, lo contenían. Nuestros pasos nos llevaron hasta el paso a nivel y a la estación. El frío y la humedad se nos calaba en el cuerpo; nos ayudamos para subimos al andén dándonos las manos y nos dirigimos, con la misma parsimonia de nuestro paseo, al interior de la misma.<br />Nos sentamos en un banco ondulado de madera y yo empecé a tiritar, ella me cogió las manos heladas y las acercó a sus mejillas ardientes. En sus ojos brillaba la luz de la luna que penetraba por la puerta. Su cara relajada y sus ojos negros sonrientes, me atraían poderosamente. Así que, tímidamente, me acerqué más y la besé casi sin tocarla. Poco a poco las caricias se fueron haciendo más íntimas hasta conocer lo que se siente cuando se ama a una mujer.<br /><br /><br />A partir de aquel día, todos nuestros paseos pasaban, en último lugar, por la estación. Nuestros corazones, en la oscura y fría estancia de aquel lúgubre vestíbulo, tibiamente, se encontraban.<br />Sus manos eran delicadas y cálidas, sus abrazos suaves, sus besos interminables, sus labios ardientes. ¡Cuanto amor veía en sus ojos!<br />Unos meses después me fui del pueblo. Su embarazo empezaba a ser evidente y ella me hizo prometer que no volvería a verla para que nuestro hijo no sufriera la cruz de la deshonra.<br /><br />Quizás no fui lo valiente que tuviera que haber sido, quizás fue porqué eran otros tiempos o quizás hallé el pretexto de mi conducta en mi juventud, pero aunque siempre busqué injustificadas disculpas, sólo fueron tristes excusas.<br />Sabía que mi tierno amor sufriría con la separación y con la incerteza de sus destinos, pero no podía negarme a nada que pidiera Athira, y me fui.<br /><br />En aquel mismo vestíbulo, donde compartimos inocencia y besos, compré el billete. No quise mirar atrás, no quise, aunque sus ojos fuera lo que más anhelaba en aquel desdichado instante; no quise que llorara con mis lágrimas.<br />Así que, sin girarme, antes de subir al vagón, me llevé la mano a los labios y lancé un beso al aire, y cogiendo el suyo al vuelo cerrando el puño, me golpeé el pecho con fuerza, desesperado. Lo mantuve allí, encerrado, cerca del corazón, que es donde se guardan los sentimientos, hasta que al salir el tren de la estación, escondiendo la cara entre mis manos, su beso y mi llanto se fundieron.<br />Aún hoy, la sola evocación de su recuerdo, me fustiga y me apena. Aquel funesto día, me llevé el sufrimiento conmigo, pero también su tierno recuerdo. Y con forzada resignación mecido por el traqueteo del tren, dejé el pueblo donde moría el niño que había sido y renacía en un hombre ya viejo.</div></div>L'Argonautehttp://www.blogger.com/profile/06281727214445369378noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-9173457480986500135.post-26799759555677974992009-05-20T04:18:00.000-07:002009-05-20T04:40:54.453-07:00A Mario Benedetti, con toda humildad.<div align="center"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgollI04ZFj0TiUSj5yq2K91vwuSYIof4ZiNJ7c-NR4499gn4aIyPib2QQ0-sGhYAGmJfVKrXlMlNc_VXDJ0GFkOj9vnP_CxqxqmxVg5Ux1aXhHyDsihOU_ktmU81Jr2MNMNVA93iZznyH5/s1600-h/PIC00036.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5337868551234959586" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 320px; CURSOR: hand; HEIGHT: 240px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgollI04ZFj0TiUSj5yq2K91vwuSYIof4ZiNJ7c-NR4499gn4aIyPib2QQ0-sGhYAGmJfVKrXlMlNc_VXDJ0GFkOj9vnP_CxqxqmxVg5Ux1aXhHyDsihOU_ktmU81Jr2MNMNVA93iZznyH5/s320/PIC00036.JPG" border="0" /></a><br /><p align="center"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj9t07tpS067gT4B4vOE7bihlNbi9tFy73-kA1BtQOpPgsemNN97ar0CRP7hoQfHDZudqf37Pn_Duh0XquXWFBbFsjuztbSJ0rZ1Tdb87xntE7rX_QATlcFyCJQvUTwftP7ivQVJXRnt7da/s1600-h/PIC00036.JPG"></a><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj9t07tpS067gT4B4vOE7bihlNbi9tFy73-kA1BtQOpPgsemNN97ar0CRP7hoQfHDZudqf37Pn_Duh0XquXWFBbFsjuztbSJ0rZ1Tdb87xntE7rX_QATlcFyCJQvUTwftP7ivQVJXRnt7da/s1600-h/PIC00036.JPG"></a></p><br /><div align="center"><span style="font-family:georgia;"><strong>A Mario Benedetti<br /></strong><br /><br /><br />Tenía el corazón<br />en el hoy<br />La mente en el<br />mañana<br />¿Donde guardaba<br />el ayer?<br />¡Siempre lo tuvo<br />Presente!</span></div><br /><br /><br /><span style="font-family:georgia;font-size:85%;">Epitafio a su muerte<br />Albert Torrell<br />19/05/2009</span><br /></div>L'Argonautehttp://www.blogger.com/profile/06281727214445369378noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-9173457480986500135.post-42772681884058884222009-05-01T05:16:00.000-07:002009-05-01T05:32:19.572-07:00La ruta de les sis ermites<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgzDt1GdnbGgtbyac2vCl-8who8U81SpZrRYCruYcfdsIoj8vUqHLhEX4II0XxUUDOgvZV3lC7xxmDcBVgZLl7B8frhJErJtzv1RUqJx3Xj-Ec6-lC29-O8gF8xJPE1Ua7NQnONepAMF5VG/s1600-h/PICT0037.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5330832238739604258" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 240px; CURSOR: hand; HEIGHT: 320px" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgzDt1GdnbGgtbyac2vCl-8who8U81SpZrRYCruYcfdsIoj8vUqHLhEX4II0XxUUDOgvZV3lC7xxmDcBVgZLl7B8frhJErJtzv1RUqJx3Xj-Ec6-lC29-O8gF8xJPE1Ua7NQnONepAMF5VG/s320/PICT0037.JPG" border="0" /></a><br /><div>La pau i el silenci de dins de l’ermita m’embolcalla tendrament. La tènue llum de la nau dona un joc de llums i ombres suaus que ajuden a la ment a trobar la concentració i el recolliment. L’absència de sons t’aïlla de l’entorn i ets sents recompensat de l’esforç d’arribar fins aquí i en voldries gaudir eternament.<br />No trobo el moment de sortir-ne, car saber que tard o d’hora ho hauré de fer. A fora, a pocs metres de la porta d’accés a aquest recinte de pau, hi ha al capdamunt d’un petit monticle, una estructura, plana, recta i alta, acabada amb una arcada per sostenir una petita campana, a tall de campanar. Des d’aquí, es donaven les noticies a aquest petit reducte d’ombra i frescor que apinya el petit poblet de cinc cases com una de sola, i a totes les masies de les rodalies: Toc de festa, toc de missa, toc de bateig, toc de casori i també, toc d’alarma batent la campana amb urgència per foc, o toc seguit per perill de bandits o pausat en un compàs ¼, en senyal de dol i per tant d’enterrament.<br />Finalment m’acosto a la porta per sortir a la porxada de l’ermita i un neguit incert m’entortolliga les passes.<br />A fora, tot és llum. És tan intensa i enlluernadora que em fa aclucar els ulls per poder mirar a l’entorn. Posant-me la mà al front a tall de visera, m’adono que la campana ha desaparegut, i acostant-me veig que la corda, gruixuda com és, ha estat tallada pel cap damunt.</div><br /><div align="justify"><br />_ Qui pot haver fet una cosa així? _Pregunto a l’aire i l’aire em respon.<br />_ Mira!<br />_ No! No vull veure res. _dic, retrocedint un pas, amb un terrible presagi que m’accelera les pulsacions del cor fins a fer-me mal al pit.<br /></div><br /><div align="justify">Però, al mateix moment, davant meu, un jove, aliè al que intueixo clarament que passarà, s’asseu, cansinament, a un dels esglaons del petit monticle on encara penja la campana, mirant el terra.<br />Una ombra es mou entre els arbres de darrera seu...<br />És una persona que es mou sigil·losament com el gat que s’apropa a la seva presa.<br />El cabell negre, despentinat i les poques arrugues de la seva cara em parlen dels seus, trenta i tants anys. És jove encara. L’home dur una barra de ferro a una mà i camina mig ajupit (acotat). S’acosta amb una ganyota de satisfacció a la cara hieràtica, com una màscara esgarrifosa de tragèdia grega.<br />La mirada fixa i penetrant en la presa i els passos mesurats, sigil·losos, fan que el jove no s’adoni de la situació en que es troba.<br />A dos passos de l’objectiu, l’home salta com un felí sobre la seva presa, i descarregant la barra de ferro amb força, aferrada amb les dues mans, sobre ell, el fa caure com un sac de pedres sobre els genolls. Semiinconscient, es desploma xocant contra el terra, rebent, sense poder-ho evitar, una forta contusió a la cara. En una fracció de segon, sense que el jove pugui saber que està passant i sense deixar que pugui reaccionar, l’home, se li abraona a sobre, pel darrere, com qui munta a cavall, la mà esquerra li agafa la mandíbula, li gira el coll i amb la mà dreta treu, del cinturó, un ganivet de muntanya de fulla ample, i amb una precisió mil·limètrica li secciona el coll de la nou fins el clatell. Els ulls del jove, esbatanats per la sorpresa i el terror, no entenen el que l’hi està passant i es fonen amb els del seu assassí; somrients, però freds i calculadors. I no tenint-ne prou i sense deixar de mirar-li als ulls, en un aire de vioctoria i burleta, amb la mateixa precisió, li inclina més el coll i amb el dors de l’índex esquerre, li separa la caròtide del canto del coll que ha quedat a l’aire a través del tall que ha fet, i amb un extrem de complaença, amb la punta del ganivatot li secciona l’artèria, manllevant-li, així, la vida.<br /></div><br /><div align="justify">El jove en aquest punt, té un instant de lucidesa i intenta desfer-se de l’abraçada mortal. Però aïles! És massa tard. Està ben aferrat pel seu depredador que, amb satisfacció, observa com la vermellor surt a dolls, del coll del jove, a impulsos del batec del cor, cada instant més a prop del col·lapse, fins que uns estartors agònics l’atura, irrecuperablement. Li segueix un lleu tremuló.<br />Per ell, tot ha acabat, imatges, colors, il·lusions, vida. Ara resta immòbil, desmanegat, com un ninot de drap, per sempre.<br /></div><br /><div align="justify">L’home, amb orgull, encara resta uns instants, satisfet, contemplant la seva gesta abans de cavar un clot, allí mateix, a peu del petit monticle, davant de la porta de l’ermita i abocar-hi el cos nu, robi, tenyit així, per la sang i les gleves roges del toll que s’ha format fa tan sols uns instants.<br />L’home, és l’únic ésser de la creació que pot cometre un acte tan vil sense cap motiu com el que acaba de perpetrar l’odiós i esgarrifós assassí.</div><br /><div align="justify"></div><br /><div align="justify">El malvat canalla, no es deixa cap detall pel que pugui ser descobert: la roba la tirarà lluny i per separat. El clot ha quedat ben aplanat, anivellat amb la terra de l’esplanada, al davant de l’ermita. Les pedres que cobreixen al jove, semblen la continuació del mateix monticle.<br />Ara, sols resta enterrar la campana, perquè ningú que passés per l’ermita i sospités l’assassinat, no pogués avisar amb el toc de perill “d’assassí per les rodalies”. D’aquesta manera per quan se sabés, ell ja estaria en una altra comarca, lliure de tota sospita. Pel poble no passa ànsia. Fa temps que no està habitat; sols, als caps de setmana, la família de nouvinguts i amos de tot el poble s’hi estan. Però com dic aquests no son ningú. No han estat, no són, ni seran mai el poble. No s’adonaran de res. Així, doncs, s’enfila decidit a l’auster campanar segur de no ser descobert, i aferrant la campana, d’un tall segur la separa de la seva gruixuda corda. El pes de la campana el vincle, vencent-lo endavant i necessitant les dues mans per sostenir-la; es guarda en un moviment ràpid l’arma maldita a la corretja de darrera dels pantalons, ensangonant-se l’esquena i la roba, sense adonar-se’n, i l’entoma ans de què li caigui.<br />Veig, amb la impotència de l’observador fora de l’espai-temps, els moviments del malvingut, calculats amb una fredor que esgarrifa, i de com va executant cada pas, sense poder-lo aturar. Darrera de l’àpside, junt al començat enderrocament del mur i entre les plantes que creixen quasi salvatgement, hi enterra la campana.<br />El botxí, satisfet fa una última ullada al lloc on ans hi regnava la pau, i marxa per on ha arribat, sense cap presa, ni recança, muntanya amunt.<br /></div><br /><div align="justify">_ Ha estat una acció perfecta. Digna d’un comando d’una brigada especial _pensa.<br /></div><br /><div align="justify">I jo, resto allí aclaparat, estenallats els sentiments, ferit d’haver tingut que ésser testimoni d’aquest acte tan inhumà i despietat com brutal i sàdic. Tan esgarrifós i sanguinari com violent i salvatge. Sense saber ben bé perquè ha passat tot, i perquè ell ha tingut de morir i perquè jo n’he tingut de ser testimoni.<br />Miro, aclaparat de pena i enferritjats els sentiments per una gran tristesa, l’ermita i el campanar aïllat, ara, decapitat. El bocí de corda escapçada es balanceja, roja de sang!<br />El sàdic, malentrenyat, ha comès un error. Pegarà aquest crim esgarrifós!<br /><br />_ He!, noi desperta! Ja hem descansat prou _diu el meu amic_ No és hora de fer la migdiada tan llarga. _fa entre les rialles dels companys_ Hem de deixar la Musara enrere. Ens queda sols dues hores de baixada. Som-m'hi, doncs. L’ermita de Bon Retorn ens espera.<br />La sang se’m glaça.<br />_ Ànim col·lega. _diu en Joan_ No facis aquesta cara. Home! Ja falta poc; hem visitat les ermites de Mont-ral, el Bosquet, l’Aixàviga i l’església d’aquí, la Musara. Ben dinats i ben reposats, sols ens queda la de l’Albiol i l’última, l’única, la més autèntica, la romànica, l’ermita de Bon Retorn. _fa bromejant.<br />_ El campanar ha estat decapitat. _dic, entre mi, per tota resposta, per la sorpresa, però també, tinc la certesa, ara, de copsar la realitat que ho explica tot_ La soga tallada delatarà l’homicidi que hi ha hagut, allí!<br />_ Sí! Au, anem, _fa en Joan que no m’ha sentit_ t’haig de presentar en Sergi. És un fenomen. És coneix aquestes muntanyes com ningú. Ja ens deu haver deixat un munt de pistes, perquè no ens perdem. Segur, que ja deu haver arribat...</div>L'Argonautehttp://www.blogger.com/profile/06281727214445369378noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-9173457480986500135.post-2747060028411626902009-04-26T14:36:00.000-07:002009-05-15T05:18:40.323-07:00Juanin el rey<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhQn-XBrYxxY-XQ7H5jcH_4TcU1wHIYr2Mipl82Zb7tNpUSb6-fN5RbmxKt2j5sRSDMzgmG2x68S_0AujL_dG2Eh5ItyKfSn_2BjbE9PYoEiPCTdRVY9y0Zjeb6qFfdL6JEGybJ27vKmE28/s1600-h/P4170002.JPG"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5329120506641243314" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; WIDTH: 320px; CURSOR: hand; HEIGHT: 240px" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhQn-XBrYxxY-XQ7H5jcH_4TcU1wHIYr2Mipl82Zb7tNpUSb6-fN5RbmxKt2j5sRSDMzgmG2x68S_0AujL_dG2Eh5ItyKfSn_2BjbE9PYoEiPCTdRVY9y0Zjeb6qFfdL6JEGybJ27vKmE28/s320/P4170002.JPG" border="0" /></a><span style="font-family:georgia;"> En esta fotografía tan solo veréis un viejo ventilador. Muestra decadencia, a pesar de la modernidad del mando a distancia del televisor o del paquete del conocido comúnmente por “clinex”.Pero, para mí, puede ser un mundo de inspiración y de preguntas. ¿Que hace un ajado ventilador encima de lo que parece una mesita? Y esta es una mesita rara, muy rara y estrecha, en lo que parece una extraña habitación, adornada, su o sus paredes, con la cerámica que se usaba en las antiguas piscinas municipales. Vemos también un mando a distancia, por lo tanto habrá probablemente un televisor. Podríamos iniciar un relato con estos ítems:</span><br /><span style="font-family:georgia;"></span><br /><span style="font-family:georgia;">Juanin se sentó frente al viejo aparato que emitía imágenes en negro.Todos mis vecinos tienen el televisor en color y algunos, en pantalla de plasma _reflexiono_. Si, _continuo_, mi vida ha sido sombría, por usar un adjetivo benévolo, que mejor seria decir que he tenido una vida muy pero que muy negra. Todas mis esperanzas se habían perdido poco a poco como en el desojado de una tierna margarita en el transcurso rápido y a la vez artrosico, camino de mi vida.</span><br /><span style="font-family:georgia;">¡Sí!, muy joven era y, tan apuesto como brillante, decía mi madre y mis profesoras. Cuando pensando triunfar, marche de casa para vagar y conocer países lejanos. Sin pensarlo en voz alta, quería volver con una gran fortuna para impresionar a mis padres y a mis amigos. Quería ser alguien, y sin embargo, he terminado siendo una sombra que por no hablar con los vecinos, ni salgo de casa.</span><br /><span style="font-family:georgia;">Cuando volví de mis correrías, volví sin nada, bueno casi sin nada. Sólo tenía un sinfín de ideas para montar unos negocios que me harían famoso; primero en mi ciudad, luego en mi país y por fin en el mundo entero de la moda juvenil. Pero, sobretodo, tenia a Janin. Ella era una dulce y cariñosa chica de mi edad, que aventurera como yo, me siguió hasta mi país. Hizo que mis fracasos primeros no me hundieran. Aunque los continuos tropiezos y mis intentos fantasiosos de negocios, qué sólo estaban en mi cabeza y que no se concretaban en nada, la fueron alejando de mi lado.</span><br /><span style="font-family:georgia;">Un día, cambie unos productos míos por unas cajas de baldosas minis, gris perla. Llegue a casa exultante y, antes de que regresara Janin por la noche de la tienda donde trabajaba 12 horas diarias, embaldose una pared del comedor. Termine justo a tiempo de poder contemplar mi obra. Era muy original. Una de las paredes del comedor parecía la de una gran piscina. Me recordaba el agua, el mar... Janin!</span><br /><span style="font-family:georgia;">La recibí con una gran sonrisa y le dije que lo había conseguido. También se alegro y nos abrazamos efusivamente, pero cuando le enseñe lo que había conseguido... Una pared de baldosas de piscina, lloro toda la noche.</span><br /><span style="font-family:georgia;">Un día sonó el teléfono, al descolgarlo, la voz de la secretaria del jefe de ventas de unos grandes almacenes dijo que estaba interesado en mis proyectos. Productos de piel curtida para jóvenes (pulseras, bolsos, pasadores de pelo y rastas, cinturones y hasta zapatos) que había presentado en modelos para futura creación. Preguntaba que plazo y que producción podría alcanzar. Mí contento estaba justificado.</span><br /><span style="font-family:georgia;">Ahora podría triunfar, pero al colgar el aparato, comprendí de repente, que ella ya no estaba a mí lado para compartirlo, y cuando marchó, después de la noche más amarga de su vida, me dejo bien claro algo: ¡No quiero saber absolutamente nada más de ti! No me busques, has arruinado mí juventud y mí vida. Te odio con el odio mas profundo con el que se puede odiar. Ya hace tiempo que no te quiero ni te querré nunca mas_La furia me nublo la vista al recordarlo, y la emprendí con todo lo que estaba a mi alcance. La botella, el vaso y la mesa; todo lo rompí de golpes certeros y pisotones, loco de ira. Las sillas fueron a dar una contra la pared y la otra contra el ventilador despedazándose ambos. Al fin, caí extenuado llorando amargamente...</span><br /><span style="font-family:georgia;">Naturalmente, perdí la ocasión de las ventas en grandes cantidades de los productos que confeccionaba artesanalmente en casa. Tenía en proyecto ampliar la fabricación con los contactos que tenia en Ibiza, amigos de antaño. Nada hice, que importaba si ella no estaba.</span><br /><span style="font-family:georgia;">Luego, una gran negrura invadió mi vida...</span><br /><span style="font-family:georgia;"></span><br /><span style="font-family:georgia;">El olor fétido y el silencio en la casa de Juanin alertaron a los vecinos. Los municipales le encontraron, después de saltar por encima de centenares de bolsas de basura, sentado en su raída i sucia butaca, con un cubo lleno de orines al lado del ajado ventilador, frente al negro televisor que, en señal de duelo, solo emitía parpadeos blancos sobre su fondo negro.</span><br /><br /><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgSQVAi6d-kNeon-KNQ5Ursvyaa7xmRC6tNVQR41pGSPAisGXcdHPALT6rEiA1N61U4oRIRGBlsoPSJEr-2-XIIMwwdRZGKoJzD0uYXOX9Fk9TxS97Yw4xCAvuRAsKRAi9OnT68_oyCo8ua/s1600-h/Bosa.JPG"></a>L'Argonautehttp://www.blogger.com/profile/06281727214445369378noreply@blogger.com0