viernes, 1 de mayo de 2009

La ruta de les sis ermites


La pau i el silenci de dins de l’ermita m’embolcalla tendrament. La tènue llum de la nau dona un joc de llums i ombres suaus que ajuden a la ment a trobar la concentració i el recolliment. L’absència de sons t’aïlla de l’entorn i ets sents recompensat de l’esforç d’arribar fins aquí i en voldries gaudir eternament.
No trobo el moment de sortir-ne, car saber que tard o d’hora ho hauré de fer. A fora, a pocs metres de la porta d’accés a aquest recinte de pau, hi ha al capdamunt d’un petit monticle, una estructura, plana, recta i alta, acabada amb una arcada per sostenir una petita campana, a tall de campanar. Des d’aquí, es donaven les noticies a aquest petit reducte d’ombra i frescor que apinya el petit poblet de cinc cases com una de sola, i a totes les masies de les rodalies: Toc de festa, toc de missa, toc de bateig, toc de casori i també, toc d’alarma batent la campana amb urgència per foc, o toc seguit per perill de bandits o pausat en un compàs ¼, en senyal de dol i per tant d’enterrament.
Finalment m’acosto a la porta per sortir a la porxada de l’ermita i un neguit incert m’entortolliga les passes.
A fora, tot és llum. És tan intensa i enlluernadora que em fa aclucar els ulls per poder mirar a l’entorn. Posant-me la mà al front a tall de visera, m’adono que la campana ha desaparegut, i acostant-me veig que la corda, gruixuda com és, ha estat tallada pel cap damunt.


_ Qui pot haver fet una cosa així? _Pregunto a l’aire i l’aire em respon.
_ Mira!
_ No! No vull veure res. _dic, retrocedint un pas, amb un terrible presagi que m’accelera les pulsacions del cor fins a fer-me mal al pit.

Però, al mateix moment, davant meu, un jove, aliè al que intueixo clarament que passarà, s’asseu, cansinament, a un dels esglaons del petit monticle on encara penja la campana, mirant el terra.
Una ombra es mou entre els arbres de darrera seu...
És una persona que es mou sigil·losament com el gat que s’apropa a la seva presa.
El cabell negre, despentinat i les poques arrugues de la seva cara em parlen dels seus, trenta i tants anys. És jove encara. L’home dur una barra de ferro a una mà i camina mig ajupit (acotat). S’acosta amb una ganyota de satisfacció a la cara hieràtica, com una màscara esgarrifosa de tragèdia grega.
La mirada fixa i penetrant en la presa i els passos mesurats, sigil·losos, fan que el jove no s’adoni de la situació en que es troba.
A dos passos de l’objectiu, l’home salta com un felí sobre la seva presa, i descarregant la barra de ferro amb força, aferrada amb les dues mans, sobre ell, el fa caure com un sac de pedres sobre els genolls. Semiinconscient, es desploma xocant contra el terra, rebent, sense poder-ho evitar, una forta contusió a la cara. En una fracció de segon, sense que el jove pugui saber que està passant i sense deixar que pugui reaccionar, l’home, se li abraona a sobre, pel darrere, com qui munta a cavall, la mà esquerra li agafa la mandíbula, li gira el coll i amb la mà dreta treu, del cinturó, un ganivet de muntanya de fulla ample, i amb una precisió mil·limètrica li secciona el coll de la nou fins el clatell. Els ulls del jove, esbatanats per la sorpresa i el terror, no entenen el que l’hi està passant i es fonen amb els del seu assassí; somrients, però freds i calculadors. I no tenint-ne prou i sense deixar de mirar-li als ulls, en un aire de vioctoria i burleta, amb la mateixa precisió, li inclina més el coll i amb el dors de l’índex esquerre, li separa la caròtide del canto del coll que ha quedat a l’aire a través del tall que ha fet, i amb un extrem de complaença, amb la punta del ganivatot li secciona l’artèria, manllevant-li, així, la vida.

El jove en aquest punt, té un instant de lucidesa i intenta desfer-se de l’abraçada mortal. Però aïles! És massa tard. Està ben aferrat pel seu depredador que, amb satisfacció, observa com la vermellor surt a dolls, del coll del jove, a impulsos del batec del cor, cada instant més a prop del col·lapse, fins que uns estartors agònics l’atura, irrecuperablement. Li segueix un lleu tremuló.
Per ell, tot ha acabat, imatges, colors, il·lusions, vida. Ara resta immòbil, desmanegat, com un ninot de drap, per sempre.

L’home, amb orgull, encara resta uns instants, satisfet, contemplant la seva gesta abans de cavar un clot, allí mateix, a peu del petit monticle, davant de la porta de l’ermita i abocar-hi el cos nu, robi, tenyit així, per la sang i les gleves roges del toll que s’ha format fa tan sols uns instants.
L’home, és l’únic ésser de la creació que pot cometre un acte tan vil sense cap motiu com el que acaba de perpetrar l’odiós i esgarrifós assassí.


El malvat canalla, no es deixa cap detall pel que pugui ser descobert: la roba la tirarà lluny i per separat. El clot ha quedat ben aplanat, anivellat amb la terra de l’esplanada, al davant de l’ermita. Les pedres que cobreixen al jove, semblen la continuació del mateix monticle.
Ara, sols resta enterrar la campana, perquè ningú que passés per l’ermita i sospités l’assassinat, no pogués avisar amb el toc de perill “d’assassí per les rodalies”. D’aquesta manera per quan se sabés, ell ja estaria en una altra comarca, lliure de tota sospita. Pel poble no passa ànsia. Fa temps que no està habitat; sols, als caps de setmana, la família de nouvinguts i amos de tot el poble s’hi estan. Però com dic aquests no son ningú. No han estat, no són, ni seran mai el poble. No s’adonaran de res. Així, doncs, s’enfila decidit a l’auster campanar segur de no ser descobert, i aferrant la campana, d’un tall segur la separa de la seva gruixuda corda. El pes de la campana el vincle, vencent-lo endavant i necessitant les dues mans per sostenir-la; es guarda en un moviment ràpid l’arma maldita a la corretja de darrera dels pantalons, ensangonant-se l’esquena i la roba, sense adonar-se’n, i l’entoma ans de què li caigui.
Veig, amb la impotència de l’observador fora de l’espai-temps, els moviments del malvingut, calculats amb una fredor que esgarrifa, i de com va executant cada pas, sense poder-lo aturar. Darrera de l’àpside, junt al començat enderrocament del mur i entre les plantes que creixen quasi salvatgement, hi enterra la campana.
El botxí, satisfet fa una última ullada al lloc on ans hi regnava la pau, i marxa per on ha arribat, sense cap presa, ni recança, muntanya amunt.

_ Ha estat una acció perfecta. Digna d’un comando d’una brigada especial _pensa.

I jo, resto allí aclaparat, estenallats els sentiments, ferit d’haver tingut que ésser testimoni d’aquest acte tan inhumà i despietat com brutal i sàdic. Tan esgarrifós i sanguinari com violent i salvatge. Sense saber ben bé perquè ha passat tot, i perquè ell ha tingut de morir i perquè jo n’he tingut de ser testimoni.
Miro, aclaparat de pena i enferritjats els sentiments per una gran tristesa, l’ermita i el campanar aïllat, ara, decapitat. El bocí de corda escapçada es balanceja, roja de sang!
El sàdic, malentrenyat, ha comès un error. Pegarà aquest crim esgarrifós!

_ He!, noi desperta! Ja hem descansat prou _diu el meu amic_ No és hora de fer la migdiada tan llarga. _fa entre les rialles dels companys_ Hem de deixar la Musara enrere. Ens queda sols dues hores de baixada. Som-m'hi, doncs. L’ermita de Bon Retorn ens espera.
La sang se’m glaça.
_ Ànim col·lega. _diu en Joan_ No facis aquesta cara. Home! Ja falta poc; hem visitat les ermites de Mont-ral, el Bosquet, l’Aixàviga i l’església d’aquí, la Musara. Ben dinats i ben reposats, sols ens queda la de l’Albiol i l’última, l’única, la més autèntica, la romànica, l’ermita de Bon Retorn. _fa bromejant.
_ El campanar ha estat decapitat. _dic, entre mi, per tota resposta, per la sorpresa, però també, tinc la certesa, ara, de copsar la realitat que ho explica tot_ La soga tallada delatarà l’homicidi que hi ha hagut, allí!
_ Sí! Au, anem, _fa en Joan que no m’ha sentit_ t’haig de presentar en Sergi. És un fenomen. És coneix aquestes muntanyes com ningú. Ja ens deu haver deixat un munt de pistes, perquè no ens perdem. Segur, que ja deu haver arribat...

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Gracias por tu interés. Te contestaré en cuanto pueda.