Els dos sols

En confiar-me un matrimoni amic les seves malaurades desavinences, vaig escriure aquest text amb l’esperança que poguessin reflexionar. Sabia que em llegien el bloc on escrivia, si els caps de setmana me’l deixava sobre la taula...

A Bangalore, aquest hivern, vaig saber que tenen una llegenda que parla de l’amor entre el sol i la lluna i la imatge en fa referència.

La llegenda dels dos Sols

Diu una llegenda molt antiga que en un temps molt remot, quan encara la terra s’estava refredant i tot just començaven a haver-hi les primeres expressions de vida en la mar, al voltant de la Terra i corrien dos sols.

Els antics creien que la Terra era el centre del món i tot girava al seu entorn. De fet, els homes antics veien, mirant al firmament, els dos astres que recorrien el cel de l’est fins a l’oest. És per això, que s’entén que tinguessin aquesta creença. En Galileu va afirma, que era la Terra la que girava a l’entorn del Sol. Tot i així, encara tindria de passa molts anys abans que la gent se’l creies.

Continua la llegenda que els dos sols havien nascut alhora i certament, eren uns astres per anar l’un al costat de l’altre; brillaven amb idèntica intensitat. Marxaven plegats i harmònicament a la mateixa velocitat al voltant de la Terra.

Era espectacular observa’ls; un imponent, majestuós, amb una gran aura solar. L’altre, molt més discret, en quan a la seva mesura, era notable tan per la seva petitesa com pel seu contrast amb la claredat que desprenia. Aquest reflectia, sobre la Terra, l’aura solar del seu company de viatge i la seva pròpia: daurada, radiant, creadora de vida.

Els dos tenien una missió que complir en la nostra Via Làctia i, aquesta era extraordinàriament important. Proporcionar al nou planeta Terra, les condicions per a la creació de vida; de vida intel·ligent.

I va ésser així com va succeir. Les algues verd i blaves, unicel·lulars, foren les primeres cèl·lules vives que es movien en els mars.

Així, va ser com va començar la vida al nostre planeta. Els dos sols facilitarien les condicions de vida cada cop més favorables sobre l’escorça terrestre, fins a obtenir unes estructures cerebrals desenvolupades i conseqüentment, més intel·ligents.

La Terra es va anar poblant, doncs, de milers d’espècies que esdevenien en els seus fills desitjats.

El Sol imponent i majestuós, n’estava orgullós de la seva obra i brillava amb més intensitat. N’estava cofoi.

De tant observar la diversitat dels éssers vius que poblaven la fecunda Terra, es sentia pletòric, i orgullós mostrava la seva intel·ligència fent-la pregonera als altres Sols de l’Univers sense para d’explicar-ho arreu. Quan més en parlava més feia lluir les seves dots intel·lectuals i més claror i calor desprenia reflectint-se sobre la superfície del seu astre company, el petit Sol (el què anomenaren “Lluna” per ésser petita i acompanyar a un gran astre). Sí, la Lluna era petita, però també era bella i enlluernadora, sols calia fixar-s’hi. Desprenia un no sé què, que no li podies apartar l’esguard, quedant-te una serenor interior que omplia i calmava alhora.

Aquesta, que estimava a aquell Astre “Sol” pel seu aspecte tan impressionant i enlluernador, es sentia íntimament lligada a ell i per això, acceptava amb resignació aquell accés de força, aquell accés d’eloqüència que sols el feia sobresortir entre els astres amics, ignorant així, la seva presencia. El Sol no s’adonava de com li influïa negativament, de com la força de la seva companya anava minvant, en la mateixa mesura, que la seva s’anava incrementant, i de com l’escalfor de la seva aura solar imponent, assecava, mica a mica, l’escorça de la seva estimada. Tampoc s’adonava de com la seva arrogància l’empenyia, a cada volta que completava al nostre entorn, una mica més lluny de la seva companya mil·lenària.

La Lluna, amb coratge envejable, va demanar al Pare de L’Univers i al deu responsable de la nostra Via Làctia, poder donar-li al seu estimat un motiu per sentir-se molt més orgullós de sí mateix, per ésser el creador d’un individuo, tal vegada, únic en el univers. Esperava que per la seva intervenció amb els deus i la magnitud de la seva obra, podés adonar-se de com l’estimava.

Va demanar, doncs, permís per afavorí el naixement d‘un homínid, que en un altre era, esdevindria en “l’homo Sapients, Sapients” (l’home actual) i en un futur pròxim evolucionaria cap, “l’homo Sapients Sapientissimus”, i que en la seva màxima aspiració evolutiva esdevindria, en un futur molt llunyà, “l’home Sapientissimus Sapientissimus”, tot energia; o sigui un humà a imatge semblant al que nosaltres anomenem Deu.

El pare de L’Univers junt amb el deu responsable de la nostra Via Làctia, li van parlar així:

- Entenem el teu desig _va fer el Pare de l’Univers_ i te’l concedim. Però has de saber que per fer possible el que ens has demanat, la Terra ha de tenir les nits més temperades, sinó no és possible aquesta creació tan excepcional.

- Has de saber, _va continuar el deu responsable de la nostre constel·lació_ que el què demanes, és una cosa bona, i com tota cosa bona que assolim, té el seu preu, i aquest serà molt elevat, tant com elevada és la teva petició.

La Lluna que volia obsequiar, amorosament, al seu astre company amb el què sabia que era la seva màxima aspiració, va respondre que s’avenia a tot el què fes falta.

- Per aconseguir unes nits més càlides, _va prosseguir el Pare de l’Univers amb condescendència_ s’ha de fer que un astre, pròxim a la Terra, preservi durant la nit amb la seva aura, part de la calor que el Sol ha després duran el dia.

Així, seràs, tu, l’encarregada de il·luminar i temperar les futures nits gèlides, terràqüies.

I també aquest serà _va seguir el deu de la Via Làctia amb autoritat_ el teu preu: Estaràs cuidant, mentre visquis, la teva obra. Regularàs els fluxos dels mars i dels éssers vius fent així, les seves vides més saludables i estimulant la concepció dels éssers vius. Giraràs entorn de la Terra i la Terra, a partir d’ara, ho farà al voltant del teu company, el Sol, al llarg d’una trajectòria cada mil·lenni més el·líptica i excèntrica, de manera que, experimentarà també, el flux, aquest cop, de les estacions, creant la primavera, l’estiu, la tardo i el hivern. En aquest últim, tot reposarà i semblarà mort, per adquirir en la pròxima primavera la força germinativa i creadora de vida en totes les espècies.

Mentre tu t’acostaràs a la Terra, el teu company s’allunyarà de vosaltres. La Terra girarà sobre el seu eix cada 24 hores, així, hi hauran dies i hi haurà nits, on tu seràs el fanal que il·luminarà a qui vulgui veure, perquè aquell, que vols crear, pugui descansar i en la son trobi les respostes que no troba durant la vigília. I el més dolorós per a tu serà que no podràs veure més al teu company.

Pensa, abans d’acceptar, que et serà molt dur corre tota la nit al voltant de la Terra per poder-lo veure a la matinada, però quan hi arribis, ja no hi seràs a temps, ell ja s’haurà post en l’horitzó.

Tindràs, això sí, el goig de poder seguir l’evolució excelsa de la vostra obra, “l’home”, fins que un dia vegis els homes com a un de sol per esdevenir responsable d’una nova galàxia en el futur. Serà en aquell precís moment que l’Astre, amic teu, morirà. A la seva explosió provocarà la impulsió d’aquesta nova galàxia.

Diu la llegenda, que ella va acceptar i que des de llavors, es va anar allunyant del seu estimat de mica en mica, però sense aturar-se, per poder complir el que havia promès. Estava ven decidida.

Quan ella va arribar a prop de la Terra, es va deixar endur per ella, en la seva marxa gravitacional. Ell no se’n va adonar, i amb les seves ànsies de comunicació amb els altres sols, va iniciar una deriva, que encara continua, cap a un extrem de la galàxia, arrastrant-los.

Conten, que havent passat moltes transformacions en la escorça terrestre, la Lluna, en la seva trajectòria per sobre d’un continent molt ric en animals d’espècies molt diverses i boscos molt frondosos i espessos, va adonar-se’n d’un ésser que se la mirava fixament amb els ulls encuriosits, com si fos la primera vegada que es fixés de la seva existència al firmament, amb un esguard intel·ligent, posada dempeus.

La Lluna, va saber en aquell precís moment que el seu desig s’havia complert. I fou també en aquell moment que la Luci, un australopitec nascuda a l’Àfrica oriental dita l’Aferènsi, sense saber perquè, els ulls grans i blancs què contrastaven amb el negre de la seva pell brillant, s’omplien de llàgrimes...

Diuen, que eren les llàgrimes de plata transparents basades per la Lluna en conèixer-la, les què caigueren directament als ulls de la Luci, i diuen que eren tan amargues per tant com havia estat patint per fer possible aquest miracle, que en feren també néixer als ulls serens de l’australopitec. I aquesta capacitat d’emocionar-nos és el que ens fa ser diferents dels altres éssers intel·ligents del nostre planeta.

Diu la llegenda, que el Sol en veure a la Luci, va fer que, per un instant, l’orgull de la seva creació el fes brillar amb una intensitat tan extrema que va estar a punt de destruís, si no fos, que en voler compartir aquella satisfacció amb la seva estimada, es va trobar que aquesta ja no era al seu costat. La sorpresa i el disgust que va patir en comprendre, ràpidament, el què havia succeït, el va salvar de la destrucció. S’adonà que no podrien tornar a recorre mai més junts, l’un al costat de l’altre, pel seu firmament. I ara, desgraciadament, ja no podria fer res perquè tot tornés a ser com abans. Llavors va començar a morir per dintre.

I un dia, diuen que la Terra va deixar de tenir dos sols, i el Sol va quedar sol i la Lluna pàl·lida i trista.

El Pare de l’Univers i el deu de la nostra Galàxia, van convenir commoguts en sentir el dolor de tots dos, que la meitat de la Lluna pogués veure un moment al Sol de matinada i de cap vespre. I diuen que és així que, a primera hora del dia i a la posta del rei astre, la lluna platejada l’acomiada amb un bes de plata.

També diu la llegenda que, van permetre els nostres deus, que entre cinc i set vegades a l’any, la Lluna pogués fondre’s en una abraçada amb el Sol. Hi és llavors quan La Lluna abraça al Sol amb tot el seu amor i amb tanta força, que a la Terra es fa de nit sent de dia. I és que, la Lluna tan petita i platejada, eclipsa al Sol tan roent i majestuós.

Diuen, que els éssers humans en veure l’eclipsa, no poden passar sense contemplar-lo, i que així comparteixen, sense saber-ho, tan la joia d’ells dos com també els plors pels errors que han comés.

21 Juny de 2005-10