jueves, 26 de abril de 2012

Khidr, El Cavaller Verd o George o Jordi és una versió lliure sobre la llegenda de Sant Jordi. Està bassada en la historia del cavaller George que va passar a ser el sant Jordi dels creuats.


Khidr, El Cavaller verd

A principi del primer segle de l’era cristiana, a prop de la ciutat de Diòspolis al territori de la Capadòcia on ara son les terres d’Israel, vivia un turc gegant de més de dos metres d’alçada i d'una descomunal força; la seva haima era molt i molt gran. L’envoltaven una munió d'altres diminutes que eren dels seus servents.
Tenia mala fama pel seu caràcter violent i pervers, i, també, per ser l’home més brut del món.
A la seva haima hi regnava el desordre i la brutícia arreo; restes de menjar, fruites podrides, orins i defecacions en qualsevol indret, però el que temien més de ell, era el seu alè pútrid que feia que ningú l’aguantés gaire temps pel risc de morir sufocat.
Feia anys que havia arribat del desert i havia acampat a prop de la ciutat. Les seves primeres trobades amb els ciudatans resultaren violentes, ja que ningú volia estar al seu costat per la sentor que desprenia tot ell, però, encara menys, quan parlava amb la gent tirant-los-hi el seu alè a la cara. Els pobres vilatans temien quan sentien arribar els camells a Diòspolis, perquè si aquests tenien mal alè, el gegant turc, anomenat Rdihk, els guanyava a tots i fins els seus animals s’apartaven quan ell s'hi acostava.
Malgrat fer molta calor, els seus habitants eren unes persones de costums molt curoses en la seva higiene personal i la presencia d’en Rdihk era d’una agressió contínua tan verbal com física. De resultes de les seves visites es produïen molt ferits i més d’una desena de morts. Les queixes es van anar estenen per la ciutat.
L’Emir de Diòspolis va enviar-li un ambaixador que no va tornar. Havia mort sufocat en voler aguantar la seva sentor en senyal de bona predisposició.
Aquest va resoldre, desprès de varis intents fallits, adreçar-li un comitè; el turc gegant era massa poderós per enfrontar-se-li directament. Aquest va tornar, com no, disminuït en nombre, i va informar al governador de com havien mort els seus conciutadans i, també, de les seves exigències per tal de no visitar més la ciutat. Aquestes eren: que se li adrecés una jove per engruixir el seu eren cada cop que ho exigís.
L’Emir que governava la Diòspolis hi va estar d’acord; va pensar que no representava gaire perdre una jove per la munió d’homes que anaven morint cada cop que visitava la ciutat.
Però vet aquí, que la primera jove que se li va fer entrega, va morí la mateixa nit que es van veure. No havia pogut resistir el seu alè i va morir ofegada per les seves alenades pútrides. El que semblava un bon acord, es va tornar una sangria per les joves, que la què més li vivia, eren dos dies.
Aviat, els consellers de l’Emir li recomanaren que es fes un sorteig entre totes les famílies de la ciutat per satisfer el caprici d’en Rdihk.

Varen anar passant les setmanes i el desfilar de les joves va dur els plors en totes les cases. Ningú volia l’enfrontament però allò es feia insuportable.
A l’Emir també li va arribar el seu torn. Tenia que entregar la seva jove filla. Aquesta era molt estimada pels vilatans per la cura que tenia dels més pobres atenent les seves necessitats. Varen ser molts els que oferien les seves filles per evitar que ella morís; pensaven que tan sols era canviar el torn, perquè sabien que tard o d’hora també les perdrien.
L’Emir si va pensar molt però no hauria estat un bon Governador per la seva ciutat si hagués refutat el seu compromís.
La Rosa del Capvespre era la seva única filla i, assabentada del què succeïa, va anar a veure al seu pare i el va consolar demanant-li que pregués per ella que així hi aniria amb el coratge d’un guerrer.

La Rosa del Capvespre va enfilar l’últim tram del viatge, que es feia entre uns petits turons desgastats pels vents d’aquelles contrades, amb valentia, tot i saber, que no trigaria a morí; quan, en un revolt del camí, va veure com un núvol de pols es concretava en una figura d’un genet muntat a un cavall de pura raça marró de llargues crins.
- Fuig d’aquí, ràpid _li va dir La Rosa del Capvespre alterada per la bondat que gaudia el seu cor_ Si et veu el gegant Rdihk, estàs perdut com tothom que resta al seu costat massa temps. El seu alè no perdona i ell tampoc.
- No t’amoïnis, _va dir el cavaller_ estic al corrent de tot. Jo soc el seu germà gran, bessó, en Khidr, però se’m coneix per “El Cavaller Verd”. Vinc seguint-li el rastre de malifetes i estic en condicions de vèncer-lo.
Així que, El Cavaller Verd va partir per fer l’últim rèbol abans d’enfrontar-se amb el seu germà petit.
La remor de la batalla va arribar fins a la ciutat que ignorants del que passava, temen per la vida de la jove Rosa del Cap Vespre, van sortir armats com van poder per ajudar a qui li presentava batalla. En arribar al lloc on es produïa l’enfrontament dels dos germans, varen poder veure com el genet vestit en una armadura blanquíssima clavava la seva llança verda a un costat del ventre del seu germà, que li passava tan sols un pam en l’alçada. Aquest en veure’s ferit va deixar de lluitar al moment, en Khird li va retirar les armes i no va poder evitar que els homes que havien vist la derrota del persa gegant, en Drihk, s’abraonessin contra aquest i vengessin a les seves filles mortes.
Al lloc on es va vessar la sang del malvat Drihk, la terra humida va fer germinar un roser i des de llavors el lloc es coneix com el roser del desert i a les seves roses, com les roses de Sant George o el que és el mateix, de sant Jordi.

Això, ja fa molts segles que va succeir, hom podem contemplar en els dos germans bessons, en Khird i en Drihk, caràcters tan diferents com son el dia de la nit: en Khird amb la seva armadura brillantíssima era el reflex de la bondat i en Drihk envoltat de brutícia ho era de la maldat.
Així, avui dia també trobem, com ho trobem en el noms dels dos germans, que tot té el seu contrari: el bé i el mal, el net i el brut, l’amor i l’odi, blanc i el negre, l’àngel i el dimoni, el caritatiu i l’escanya rals, la tendresa i la duresa, la claror i la tenebra. I és que, malauradament, així ha d’ésser, perquè un no pot ser sense l’altre.

Albert Torrell Sant Jordi 2011-12


No hay comentarios:

Publicar un comentario

Gracias por tu interés. Te contestaré en cuanto pueda.